La versemblança de la nostra biografia –que, evidentment, no cal que es publique– dependrà bàsicament del nostre coratge i de la nostra honestedat a l’hora d’enfrontar-nos a nosaltres mateixos.
I, és clar, serà més objectiva – no som omniscients– si hi comptem amb el concurs d’un professional de la psicoteràpia o d’amistats –home2 que la coneguen i que ens facen d’advocats del diable. Contràriament, podem caure, sense voler o volent, en l’autoengany.
Per exemple, podem caure en la légende mityhique de què parla el psicoanalista, Jacques Lacan, en la qual exagerarem o inventarem gestes del nostre jo, tot amagant les nostres misèries per tal de creure’ns l’autoimatge ideal que desitgem tenir –sobretot, davant l’Altre.
Per tant, de l’autoengany, només podem esperar una pseudobiografia, una mena d’operació suïcida per tal com a) ens pot fer perdre la consciència de la realitat i b) ens pot abocar a una vida semblant a un atzucac – que serà, òbviament, una no-vida.
Una bona biografia, evidentment, ens aportarà tot el contrari. Entenent el nostre passat, podrem aprendre de la nostra experiència (encerts i errors) i preparar un esdevenidor més afalagador. Una forma: fent conscient allò inconscient tal com recomanaria un bon psicoanalista, com ara, Ricardo Sanz3.
Però més en concret, i anant al pensament del sociòleg, Lluís Aracil, que encapçala aquest text, tot fent la nostra biografia, en fer més real el nostre self1, ens farem més reals nosaltres mateixa. I, en conseqüència, ens enfrontarem amb els avatars de la vida i amb la construcció d’un sentit propi4 amb més fermesa i solidesa. No debades el self és una mena de profecia que s’autocomplix. En altres paraules, que complix el teorema de Thomas: If a situations is defined as real, it will real in its consequences5.
En definitiva, fer-se una biografia és un exercici higiènic i terapèutic amb el qual adquirirem, entre altres coses, a) una perspectiva més realista del passat, b) un present més alliberat i c) un esdevenidor més esperançat.
I ni que dir, ja siga oral, ja siga escrita, serà un dels millors legats que podem oferir als nostres descendents –si l’accepten, és clar.
—————
*(1) Aquest pensament és del sociòleg, Lluís Aracil. Per a ell, el self és l’autoimatge, el qui veiem de nosaltres quan ens mirem a l’espill, el me anglés.
(2) Segons el sociòleg, Lluís Aracil, l’home seria aquell lloc en què ens sentim còmodes, com a peixos en l’aigua com en el nostre medi… En termes abstractes, seria aquell àmbit social en què trobem llibertat i seguretat.
(3) Ricardo Sanz, a més de psicoanalista, era psiquiatre, psiquiatre infantil, terapeuta de parella i terapeuta familiar.
(4) El sentit propi serien les creences pròpies diferenciades de les comunes establertes.
(5) Si una situació es definix com a real, aquesta serà real en les seues conseqüències.
