Sense treva per a la cordialitat, així ha estat l’inici d’any. D’una banda Trump, superant-se perquè no ens oblidem que està (com si fora fàcil d’oblidar) i per a demostrar a cada segon que ací ell és l’únic que tot ho pot. I, d’altra banda, les xarxes socials, carregades de despropòsits i dosis superlatives d’odi a compte de l’assumpte, més trivial o més important del món, aquest aspecte sempre és secundari i irrellevant. De normal, fins després de Reis, la calma i l’amor envers la resta tenien prioritat, però enguany el termini s’ha acurtat. Així doncs, aquesta ha sigut la primera novetat del recentment inaugurat 2026, que ja no hi ha treva ni durant el període de pau eterna per excel·lència.
Per la resta, tot com sempre. Un inici d’any com altres. Tot com qualsevol retorn a la rutina després d’unes festes, és a dir, convençuda que he estrenat l’any reconvertida en una autèntica musa de Rubens. Llàstima que he nascut al segle equivocat i ara hauré de fer bondat (o no) durant una temporada per a lliurar-me de les restes de torrons, polvorons i altres afegits que m’han agafat estima aquests dies de manera incondicional. Una prova més per confirmar que soc de fer-me voler fàcilment!
No queda dubte que allò que les imprudències es paguen és totalment cert i que els vermuts encadenats, els vins combinats amb riures i amistats, i aquelles safates carregades de bombons i altres temptacions disfressades de cordialitat, en el fons no són més que culpa per a l’endemà. Això sí, culpa disfrutada de valent no com allò de la poma i el pecat original que cau pel seu propi pes. Hui en dia el pecat original no tindria cabuda. Molt menys en Nadal. Vaja, que això que algú tracte de temptar-te amb una poma, així d’entrada, sembla una temptativa abocada al fracàs. A mi, almenys, tempteu-me amb una napolitana de xocolate, amb un pastís de formatge, amb una bossa de llepolies… d’ahí cap amunt però… amb una poma?
Sempre que comence una dieta, algú, a qui ningú li ha preguntat, considera bona idea compartir amb tu aquella màxima que quan et vinguen ganes de trencar la sobrietat del menú de torn penses en una poma: “Si no t’apeteix una poma, no és fam, és ansietat”. Doncs em declare ansiosa de manual. Si només he de menjar quan realment m’abellisca una poma, el meu final és clar. Moriré desnodrida. De fet, crec que tinc dos pomes en la cuina que han d’estar momificades perquè per més que ho intente no recorde ni quan les vaig comprar (molt menys quan em van apetir o quan les he mirades amb desig).
Hi haurà alguna fruita menys exòtica i suggerent que una poma? Hi haurà alguna fruita més avorrida que una poma? No sé, potser caldria revisar alguns passatges referents al pecat original perquè una poma mai pot ser pecat, com a molt és resignació, però pecat? I si soc sincera l’únic que no he clavat en la maleta per aquest any és precisament resignació. De la resta reconec que la maleta ha passat la frontera ben carregada, amb ganes de tot i més. De riures, molts riures (compartits o en solitud), de silencis (desitjats o buscats), de música (en directe o en privat), de viatjar (prop o lluny, però sempre viatjar), de projectes (amb possibilitats o amb dificultats, però amb una elevada dosi d’il·lusió sempre), de dies de sol (intercalats amb alguns de pluja per compensar), de lectures (enriquidores, fascinants o encoratjadores), de poques obligacions innecessàries i de moltes satisfaccions totalment justificades, de desig de fer les coses fàcils, de curiositat i estima, de positivisme que ajude a posar seny als moments complicats. Per ara 2026 i jo anem agafant confiança, no acabem de sentir-nos còmodes, però tot arribarà. Li posarem voluntat i ganes. De complicar-ho i de fer més lleig l’entorn ja s’encarregaran els informatius i Trump, no tinc cap dubte.
