Enriquito, com cada dia, es va alçar del llit endormiscat amb poques ganes d’anar a l’acadèmia a la qual regularment assistia a cursar el Batxillerat, al barri del Canyamelar, València.
Mal corrien els anys del rock, els hippies, el “La, La, La” i la dictadura eixa. N’era fill de pare represaliat pels franquistes i de mare patidora per les conseqüències d’haver d’atendre quatre fills, pel treball que donaven, més el pare.
Família respectada no només pels veïns del voltant i corresponents parents, també per amics propers i no tan propers.
El pare, empleat de banca. Admés de nou en el treball després de gairebé vint-i-cinc anys de patiments sense trobar una feina fixa des del moment que el van acomiadar del banc a conseqüència de la represàlia i depuració dels guanyadors de la Guerra Incivil. Home molt modern per a la seua època i molt temprat. Calb des de ben jove, tradició familiar que odiava.
La mare, també molt moderna en la manera de pensar. Elegant, amb molt bon gust en vestir i molt ben educada. De família rica del Grau, a València; però arruïnada per culpa dels “talibans”, aquells que no tenien gràcia ni per a ser feixistes.
I tres germans que completaven junt amb Enriquito els quatre esmentats; ell, el petit de tots. Família ben avinguda i treballadora.
El nostre Enriquito tenia un problema: odiava aquella acadèmia. L’odiava perquè en ella repartien hòsties, i no precisament consagrades, no. Hòsties en la cara i de tant en tant de postres als palmells de les mans.
No hi tenia gràcia en absolut. El que les repartia acompanyades de blindatge era el professor de Llatí i de Francés. Una mala bèstia falangista que abans de repartir les respectives hòsties s’hi girava l’anell del dit vers el palmell de la mà, aquell que disposava d’un gran segell quadrat amb les inicials del seu nom, tot ell en or, que a saber a qui li ho havia furtat, i et soltava una nespla que et girava la cara del revés. Una mala persona i un mal parit.
I no parlem del “Rana”, monitor de gimnàstica o com li digueren en aquella època, que et donava una coca que et provocava que la teua galta adquirira immediatament una rojor envejable, si és que això es pot envejar, dic jo, acabar amb la cara més roja que una tomata.
Després el dire de l’escola, que també donava classe de mate i, de pas, també donava classe d’hòsties. Més suaus, potser, però hòsties.
Ah, i el capellà que donava religió i es llevava la corretja del seu pantaló per fer callar els crits dels alumnes a base de fuetades en l’esquena amb la intenció de fer-los pagar el mal comportament. Segurament es pensava que n’era el nostre Senyor expulsant del temple els mercaders. Amb aquella sotana que si d’haver-la gastat tant li brillava la tela i que feia pudor de “sobaco” que recordava la gent que es desplaçava en tramvia en estiu.
En el fons, a Enriquito, el capellà li feia llàstima. Potser perquè trobava que els companys de classe se’n passaven burlant-se d’ell i perquè aquell home alt i ben plantat, amb aquella sotana, també patia les conseqüències d’una època trista i sacrificada. En realitat, pensava que n’era una víctima més del seu temps, com tants altres.
Encara que per a ell i tots els companys, “donya” Tere, va ser la modernitat dins d’aquella acadèmia-camp-de-concentració. A “donya” Tere li molestava, i així li ho va expressar al dire, el que pegaren als alumnes. N’era la millor mestra. Molt apreciada per tots els alumnes i molt recordada actualment. En aquella acadèmia també assistien xiques; unes poques que seien a la primera filera i que també més d’una d’elles va rebre la seua corresponent coca…. més relaxades; però també, també, tu.
El sensible d’Enriquito, perquè n’era i molt, de sensible, de camí a l’acadèmia, no sabia si de cara a aquella masmorra tremolava de fred o de por.
Anys més tard, ell mateix se’n va reafirmar que tremolava de por. Una por terrible en anar a una acadèmia tan bèstia per culpa de tot aquell sistema d'”acaronaments”, complement de l’ensenyament si no et sabies la lliçó, del qual no confessava en casa les seues conseqüències, perquè pensava que aquella violència formava part intrínseca de l’ensenyament d’aquella època, la qual els majors trobaven dins de la normalitat. Què vols, si n’era una dictadura dura!
Però un dia va dir prou i va decidir no acudir segons a quina classe; això és, va fer fugina en aquelles en què el professor no s’adonara de la seua falta d’assistència. Això és perquè n’eren tants alumnes en l’aula que amb sort no es notaven les faltes, llevat que passaren llista.
Tant n’era l’horror que hi tenia en assistir, que tot el referent al Batxillerat li importava una M ben gran. I el seu aprenentatge, com a conseqüència, de mica en mica va anar de mal a pitjor.
Per això, junt amb un altre company, el Ferraris, una vegada ajuntats de bon matí, se la piraven a la platja del Cabanyal, i allà es gitaven a la sorra de cara al sol -res a veure amb la cançó fatxa-, a dormir tan tranquils sense valorar les conseqüències que això els podia causar.
Aquesta dissidència mai els va ocasionar represàlies. Això sí, aprovar el curs, no l’aprovaren.
Bé, hui en dia, l’Enriquito, ara que és ja un home responsable i d’edat avançada, es pregunta per què en la llei de la Memòria Històrica no es fa esment de la violència ocasionada als xiquets, xiquetes i joves durant el franquisme de l’hòstia.
