Inicia un any nou, amb noves esperances i nous reptes per aconseguir, el trist és que són reptes que perduren en els anys. Com a jove de 23 anys, la meua realitat respecte al 2025 no ha canviat, seguisc sense poder aspirar a l’emancipació, ja que a la nostra benvolguda urbs del Túria és impensable poder fer front a un lloguer, i la idea d’abandonar la meua ciutat i el meu barri per no tindre la capacitat econòmica que l’especulació, la barbàrie i la cobdícia han establit amb la col·laboració necessària de les institucions del nostre país, tant en legislatures teòricament progressistes anteriors com l’actual govern d’ultradreta, no la vull acceptar encara.
En esta realitat, no ajuda el fet de continuar estant en etapa universitària, en què com a bons i servils engranatges del nostre sistema invertim el nostre temps i els recursos, siguen propis o familiars, per poder optar a un futur on es puga treballar d’allò en què ens titulem. Ignorant amb optimisme la realitat, que la nostra societat i la forma d’organització no permetrà que això ocórrega, ja que al nostre món occidental: “Todo se trata de oferta i demanda”, com bé protegix el pla Bolonya, mercantilitzant l’educació superior a les “volàtils necessitats del mercat”, és a dir, per a servir els “senyoros” amb vestit i corbata a seguir fent diners, a seguir enriquint-se de l’explotació del treballador. Però cal recordar: “Que bonito es el Roig Arena”.
Però a més d’estos problemes cíclics, els quals no són nous d’enguany, sinó molt anteriors a la nostra existència, ha aparegut un problema que, encara que ja existia, ha vist el seu pic de bogeria al segle XXI en este inici d’any. L’imperialisme nord-americà, aquell que ha deixat ferides obertes i estats fallits, per exemple en Líbia o en l’Afganistan o, tornant a mitjan segle XX, quan es va dedicar a donar suport i finançar dictadors a Llatinoamèrica afins a la seua bandera, ha tornat a actuar, i en este cas sense amagar cap actuació, sense buscar mecanismes per a llavar-se les mans, sinó directament entrant en l’espai fronterer d’un estat autònom i legítim, violant la base del dret internacional (encara que este dret internacional, per la seua formulació, està pensat per a poder ser votat per aquells que tenen dret a veto en l’ONU, i quina casualitat que el magnat hoteler i de l’horror que governa els Estats Units el té), segrestant el cap de l’estat de Veneçuela i la seua dona per a ser jutjats en els Estats Units mentre emetien en prime time la detenció, i amagaven fins a l’endemà que havien mort, segons fonts occidentals, 40 innocents en este atac estatunidenc. Després d’esta actuació, que sembla part d’un episodi distòpic de Black Mirror, va eixir tot el govern dels Estats Units, amb els seus vestits i la seua virilitat, per traure pit d’una forma vergonyosa i testosterònica d’una operació que havia sigut un èxit.
Després d’anunciar en poques respostes el que farien políticament en Veneçuela, una “transició”, van dir, sense vergonyes, la realitat és que tornaven a tindre el poder sobre el petroli que els havia arrabassat Chávez en pujar al poder, i que farien uns grans i bons negocis lucratius per als seus amics petroliers, aquells que realment governen l’animal ferit que és actualment els Estats Units.
Casualment, tornant al Mediterrani i a la península Ibèrica, el PP, Vox i el PSOE, amb la boca xicoteta perquè no es note, fan escrits i declaracions celebrant que “La libertad ha llegado a Venezuela por fin”, sense tindre la més mínima importància la violació de l’hegemonia d’un país legítim, l’autodeterminació del poble veneçolà, la violació d’un sistema de dret i estructural pels capritxos que tenen els homes blancs de ser més rics, duent la misèria a qualsevol forma de resistència existent.
Hui és Veneçuela, demà potser és Cuba o Colòmbia, ja que davant la inacció de la comunitat internacional, esta deriva imperialista trumpista continuarà estenent-se a qualsevol govern o institució que s’atrevisca a estar en contra dels seus interessos. Al segle XX, els que realitzaven estes polítiques es recolzaven en el “Lebensraum” (espai vital), hui en dia les derives imperialistes ja no es recolzen en teories, sinó únicament en neoliberalisme i el neocapitalisme, o potser no és tan diferent, sinó que és l’evolució en el temps d’estes teories.
Un ocell en una gàbia no viu en llibertat, un estat colonial no és un estat, un pas en el 2026 realment és un bot enrere.
