En els darrers anys, encara més després de la pandèmia, una mena de retorn a la vida rural, una tornada als arrels, de vegades als orígens, de vegades a l’aventura, a allò desconegut, s’ha instal·lat entre nosaltres. Les causes en són diverses, per començar: el preu demoníac de l’habitatge a les ciutats, el ritme que imposa vida urbana, pagar per guanyar temps, i tot es tradueix en despeses, però també l’absència de comunitat i de xarxa afectiva, les ciutats poden esdevenir caus poblats de solitud. Tot això, sí, i també la pèssima qualitat de l’aire que hi respirem, l’escola, amb una ràtio inadmissible, raons lingüístiques, i podria continuar esmentant diferents incentius i motius que fan de la vida en la ciutat una qüestió molt qüestionable.
Vist així, una fugida endavant cap a l’entorn rural pot semblar una opció desitjable i factible, la vareta màgica d’Internet ens soluciona molts aspectes vitals i administratius i ens permet treballar des de qualsevol racó del món.
Ara bé, per deixar-ho tot i anar-se’n a viure a un poble menut o en una casa enmig de la muntanya, cal convicció i, sobretot, vida interior: una vida interior com una catedral, diria jo. Figues d’un altre paner és fer-se pagesa, tenir cura dels animals i conrear la terra, aleshores el cos està tan baquetejat que ni hi penses… Potser aquest no és el major dels casos, però també n’hi ha. Per Instagram passegen alguns influencers valencians del món rural bastant convicents: Rixi Barcerà, Georgina Mollà, entre altres.
Però no només les xarxes fan “apologia” de la vida rural. Darrerament la literatura catalana se n’ha fet ressò d’aquest “èxode” o tornada a petita escala. Autores i llibres com Mercè Ibars en Tríptic de la terra ens tornen a la terra, però també Anna Punsoda en La terra dura, Josepa Payà en Terra endins, Tornar al tros, escrit per Júlia Villarejo, Atles de l’oblit de Teresa Ibars i Sense mans pel camí fondo de Mar Camps. Tots aquestes escriptores parlen, en latituds diferents i des de mirades distintes, de la vida al poble, al camp, de la vida lluny, o relativament lluny de Barcelona, de Girona, de Lleida, de València, d’Alacant, d’on siga.
Totes elles plantegen les anades i vingudes entre dos mons, quan no, el retorn definitiu a un d’ells. Majorment des de l’assaig o des de l’autoficció, però també des d’una narració entre la crònica i la novel·la, com és el cas de Teresa Ibars i de Mar Camps, aquestes autores abracen territoris i realitats distants en el temps i disperses en la geografia: algunes històries són relats molt de frontera, entre una terra i una altra, entre viatges a l’estranger i tornades a casa, però totes tenen en comú el component de la ruralia, de la terra amable i esquerpa alhora. Només qui la viu, o qui l’ha viscuda, ho sap.
Cosa ben distinta és anar al camp de passeig, de vacances, a estiuejar, a fer turisme rural quan ve un pont, o un parell de setmanes durant la bonhomia de l’estiu, quan tot semblen flors i violes. La vida al camp, als pobles petits, allunyats, freds i despoblats, és una altra cosa. I tot i que avui hi ha tota mena d’activitats als racons més inhòspits, i els cotxes ens desplacen amb rapidesa, tot i que avui vivim tots a tocar de tots, el ritme i la cadència vital de la terra interior són ben distints i no sempre idíl·lics.
I com sobreviure-hi? Doncs servidora, que ho ha tastat, m’ho demanava sovint. I trobe que, o bé pertanys al lloc, ets del tros, i quan hi tornes tens xarxa i matalàs, o bé fas via amb una gran capacitat d’adaptació i molta vida interior. I ací està la clau: els éssers humans aprenem sobre la marxa a adaptar-nos als canvis per tal de subsistir. Els canvis i els trencaments generen sovint mecanismes d’adaptació i d’ells depèn, en gran part, reeixir o fracassar en l’intent.
Amb tot, per viure en l’interior cal molta vida interior, i no és només un joc de paraules. La terra interior, la muntanya, no és com anar-se’n a viure vora mar, a prop d’una ciutat, amb la benevolència del sol i les terrasses. La vida rural és ben seua: intensa, pura, bonica, lenta, regala calma i silenci, però reclama haver fet les paus amb la soledat, amb una mateixa, i amb les mateixes cares que veuràs dia sí i dia no.
Però ben pensat i apamat, la ciutat tampoc no és promesa de grans aventures o canvis inesperats. Molt sovint són les mateixes cares, escala amunt, escala avall, ascensor amunt, ascensor avall. El carter que deixa el correu, els repartidors que venen a dur menjar als veïns, cada dia més repartidors, els d’Amazon que passegen pels carrers com angelets sense ales.
Cap opció, urbana o rural, és promesa de res. La vida, siga quina siga, desfermada o assossegada, està, al capdavall, dins nostre. Per això, primer que res, abans de fer les maletes i deixar-ho tot, assegura’t i busca cap endins: una bona dosi de vida interior és més que recomanable.
I mentrestant, girarem full i empentarem un any que ja se n’enfila cap a una altra cantonada. Bon any a tothom i molta vida, també interior!
