Des de fa dies no tinc ascensor, amb la qual cosa l’ascens a casa em permet transitar, no sense esforços, per l’entrada a les vivendes de la resta de veïns i veïnes. Un itinerari que aquests dies ha passat a ser un mostrari de decoracions nadalenques que donen compte de les diferents maneres de viure les festes que s’aproximen. Hi ha qui, almenys de portes cap a fora, opta per la indiferència màxima. Altres sembla que ho fan de manera simplement testimonial, més tradicional o, fins i tot, estan els que opten per una forma més transgressora. Tot varia en funció de l’edat dels inquilins, una edat que també marca com es viu el Nadal de portes cap a dins. Amb més o menys rebombori en allò referent a decoració i preparatius, amb més o menys convidats a seure a taula en els dies assenyalats, amb més o menys il·lusió per descobrir els regals que porten els d’Orient, i amb més o menys angoixa segons hi haja xiquets o no en casa. Em considere afortunada en grau superlatiu en aquests moments que els meus fills han deixat enrere la infantesa després de veure com ara el Nadal incrementa el nivell d’estrés de les mares amb un elf que tortura la seua estabilitat mental i exercita el seu desequilibri emocional en proporcions considerables. Un elf que alguna ment desequilibrada ha optat per introduir com a reclam nadalenc indispensable i que ha vingut a turmentar les progenitores, per voluntat pròpia o per arrossegament. Vaja, per allò de mimetitzar-se en l’ambient, per no passar a estar estigmatitzades. Així les coses, al vessant planificador de Nadal i funció de mantenidora de la màgia nadalenca en casa, ara la llista de preparatius s’incrementa amb la posada en marxa d’un pla, aparentment innocent, però amb una sobrecàrrega mental considerable, que implica dissenyar un calendari de malifetes protagonitzades per un ninot minúscul que ha de sorprendre els infants cada matí en obrir els ulls. Una obligació més disfressada de suposada tendresa que en alguns casos a punt ha estat de derivar en ingrés voluntari en famoses clíniques de repòs.
Allò de deixar les sabates la nit abans de l’arribada dels d’Orient, acompanyades d’alguna pasta i beguda per a suportar la nit de treball intens de Melcior, Gaspar i Baltasar, ha passat a ser història. Aquells gestos eren per a mares aficionades, les d’ara són professionals en tota regla, o almenys han de demostrar que ho són en xarxes per a no quedar malament davant la resta.
Així les coses, ara, a banda de fer-se càrrec de la decoració, elecció i preparació de menús nadalencs que sorprenguen familiars diversos, sol·licitar i abastir Melcior, Gaspar i Baltasar no sols dels regals que entregaran en casa, sinó dels que hauran de deixar en casa de la resta (àvies, ties i resta de familiars que deleguen amablement responsabilitats i maldecaps, amb una facilitat sorprenent), buscar amagatall per tots aquests regals i recordar, dies després, quin era aquell amagatall, fer malabars per a conciliar i seguir treballant en període de vacances escolars i altres obligacions nadalenques, ara, a més, han de fer manualitats fins a l’extenuació per a substituir el xocolate del calendari d’advent per altres propostes més saludables però esgotadores mentalment, i inventar malifetes per a un elf que mata de totes totes l’esperit de bondat infinita que se suposa porten de sèrie aquests dies. Així les coses, estic convençuda que Nadal, com el carnaval, són només reptes per a posar a prova l’estabilitat i paciència de les mares que no encaixem en el prototip d’exemplars. Afortunada, per tant, per haver superat eixa etapa, i centrada en l’actual que em porta a plantejar-me seriosament presentar candidatura a reina del carnaval, donat el cul Kardashian que estic aconseguint des que no tinc ascensor. Veure sempre la part positiva de les coses. No en queda d’altra.
