Cada 18 de desembre, el Dia Internacional de les Persones Migrants ens interpel·la com a societat. Ens obliga a mirar de front una realitat incòmoda que massa sovint es vol invisibilitzar: milions de persones veuen vulnerats els seus drets més bàsics pel simple fet d’haver nascut fora d’unes fronteres administratives. No és un problema puntual ni excepcional, sinó la conseqüència directa d’un sistema que ha convertit la mobilitat humana en una amenaça i no en un dret.
Les polítiques migratòries actuals no posen les persones al centre. El que protegeixen són les fronteres, no les vides. Lleis d’estrangeria injustes, traves administratives calculades, deportacions, Centres d’Internament d’Estrangers i procediments arbitraris formen part d’un entramat legal que fabrica irregularitat de manera deliberada. No es tracta d’una errada del sistema: és el sistema mateix. Un mecanisme de racisme institucional que condemna milers de persones a la por, la invisibilitat i l’explotació.
Al País Valencià, aquesta realitat és especialment palpable. Persones migrants sostenen sectors essencials de l’economia i de la vida quotidiana, sovint en condicions de precarietat: jornades abusives, sous miserables, absència de contractes i una discriminació normalitzada. Alhora, el relat públic dominant prefereix buscar culpables entre els qui menys poder tenen, alimentant la por i l’odi, mentre s’eviten les responsabilitats d’un sistema basat en la desigualtat, l’aporofòbia, el racisme i la xenofòbia.
A tot això s’hi afegeix una altra expressió clara de violència estructural: el racisme immobiliari. Accedir a un habitatge digne s’ha convertit en una cursa d’obstacles per a moltes persones migrants, que es troben amb exigències abusives, discriminació directa pel seu origen o pel color de la pell, contractes inexistents i pràctiques especulatives que expulsen a persones i famílies senceres del dret a tindre una llar. Sense una regulació real del mercat de l’habitatge, parlar d’igualtat i convivència és pura retòrica.
Cal dir-ho sense ambigüitats: migrar no és un delicte, és un dret humà. Cap persona és il·legal. Totes tenim dret a una vida digna, a treballar amb drets i a accedir a l’habitatge, la sanitat i l’educació sense por ni discriminació, siga quin siga l’origen o la situació administrativa.
La solidaritat no pot quedar reduïda a un discurs ocasional o a una data simbòlica al calendari. És una actitud política quotidiana que exigeix posicionar-se, assenyalar els veritables responsables i deixar de criminalitzar les víctimes. Defensar els drets de les persones migrants és defensar una societat on la diversitat siga una riquesa col·lectiva i no una excusa per a l’exclusió.
Per això, aquest 18 de desembre és també una crida a la mobilització i al compromís. La història ens ho ha demostrat una vegada i una altra: els drets no s’atorguen graciosament, es conquereixen amb organització, lluita i consciència col·lectiva.
Reivindicar papers i drets per a totes les persones, exigir el tancament dels CIE, la derogació de la Llei d’Estrangeria, una regulació efectiva del mercat de l’habitatge i rebutjar el Pacte Europeu de Migració i Asil no és una postura radical, sinó una defensa mínima de la dignitat humana. Combatre el racisme social que criminalitza i deshumanitza és imprescindible si volem una convivència real. Perquè la lluita pels drets de les persones migrants és, en definitiva, la lluita per una societat lliure, justa, inclusiva i digna per a totes.
