En Tik-Tok una jove sociòloga, vistes les enquestes d’intenció de vot que vaticinen un auge de PP i Vox, es pregunta com tanta gent votarà contra els seus propis interessos, donant suport a partits que lleven servicis i baixen sous. Estem parlant del salari mínim, de condicions laborals, de l’atenció sanitària o educativa, de la seguretat o la compra d’un habitatge, per posar exemples objectius. La conclusió era que el vot no és racional, que obeeix a altres raons. Si la teua qualitat de vida no depèn només del teu esforç, sinó de decisions polítiques i de la pressió de les grans corporacions econòmiques, com és possible desitjar que governen aquells que no vetlen pels teus interessos i necessitats? L’explicació, en deia ella, es troba en la il·lusió aspiracionista, somiadora, com la d’aquell reponedor de magatzem que pregronava ser un “cayetano”, fi en les formes i atrapat en les seues precarietats però votant de Vox.
Ens han fet creure ingènuament que tots som de classe mitja i podem ser i obtindre tot allò que desitgem. Convé revisitar vells conceptes que ara, en un món dominat per l’ultraliberalisme, retornen amb força. Front el desclassament (pèrdua de la realitat) s’alça la necessitat d’una identitat cultural, no en un sentit folklòric fossilitzat (Falles, fer paelles…), sinó com l’entenia el gran filòsof, polític i escriptor sard Antonio Gramsci (1891-1937): ell parlava d’una identitat, de sentir-nos part integrant i reproductors de nosaltres mateixos -dels nostres veritables interessos-, fent-nos transmissors i actors del nostre món, per modificar-lo i fer-lo millor. Però, per a això, cal comprendre la pròpia realitat –atenció!: per què les forces dominants i conservadores sempre estan contra la memòria històrica?- i cal una intenció d’acció per poder canviar allò decretat segons els interessos dels sectors dominants. Però el món no va per aquest camí, estem submergits en un procés de substitució identitària perversa, en un cert emmirallament.
La “cultura”, en un món globalitzat, apareix desconnectada dels processos econòmics i socio-polítics. S’ens ofereix una cultura que es pretén universal, de consum ràpid per a tots, quasi com el menjar preparat o el fast food. Posem un exemple: sense negar les indubtables dots musicals de Rosalia, el seu últim treball vindria a ser, paradoxalment, paradigma d’eixa pèrdua de realitat, d’eixa alienació, on cap tot (totes les llengües, totes les músiques, tots els accents…). Universalisme o mercantilisme? Podem polemitzar si volem, però Rosalia és percebuda com una artista espanyola ací, o llatino-americana allà, identitats fictícies que cauen dins del que el poder promou: és a dir, desinstal·len, desactiven, neutralitzen, i fan caixa.
A casa nostra, l’odi i el rebuig del principal signe d’identitat, la llengua, compta amb milers de seguidors, per acció -blaverisme, anticatalanisme, secessionisme…- o per omissió -comoditat, adaptació, resignació…-. Però no és només la llengua. L’auto-odi és part d’un procés d’alienació més profund que ens fa donar l’esquena al món real, en perdre la capacitat de determinar el nostre destí i el nostre dret a concebre’ns com a directors/directores de les nostres accions. L’atac i demonització contra sindicats, partits, i fins i tot persones, són estratègies en direcció a un món uniformat, gris i violent.
Per això mateix, la dignitat i la resistència de molts col·lectius i individus, és tan important per albirar altres camins possibles. A casa nostra la insubornable resistència i la dignitat de les associacions de víctimes de la dana, l’assertivitat de les Famílies pel Valencià, el treball ben fet per tants periodistes valencians, la mobilització del professorat per millorar el sistema educatiu, la persistència de la música en valencià, del teatre, de la literatura…, són xicotets brots verds en un panorama socialment fatigat per tanta incompetència, mentida i desafecció. Oh! -algú dirà-, tot destil·la esquerranisme o woquisme! I no, no és cosa de direccionalitat política. És supervivència, és construir un altre relat, un altre món en què siguem subjectes actius de les nostres vides. Se’n diu democràcia, la de veres.
En lloc de premiar l’oportunisme i l’individualisme (“sálvese quien pueda”), cal oposar la solidaritat i el bé comú. No ens calen més pseudo-empresaris emparats pel BOE o DOGV, ni més filòlegs de pacotilla, ni cap polític mentider o trampós, ni líders messiànics fent caixa amb les donacions altruistes. Ens cal participació, informació i transparència. Ens cal identitat social i cultural. Ens cal orgull i acció, i votar amb el cap. I si de banda sonora volem sentir Rosalia, doncs molt bé. Però amb ella no s’acaba el món, el nostre món. Ni s’acabarà.
