Poder comptar quan viatges amb la companyia d’algú del terreny i que conega bé el terreny –no sempre va junt– és una gran sort, sobretot si es tracta d’una ciutat caòtica, destarotada i tan extensa com és Guadalajara, a l’estat de Jalisco. Manuel Cotero –llicenciat en Història i traductor, un jove enamorat del País Valencià— fou el meu guia i acompanyant de passejades i àpats mexicans.
Des d’una distància per aire de 9.500 quilòmetres, aproximadament, Manuel parla un català preciós, polit, gens arcaic, amb una lleugeríssima musicalitat mexicana, quasi imperceptible, un català que ell ha fornit i enriquit a base de lectures, estones compartides amb molts dels catalans que visitem Guadalajara, i viatges pels Països Catalans, com aquell que feu a Morella amb els cursos que organitza l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i l’Institut Ramon Llull per a professors de català d’arreu del món.
Resultat de tots aquestes aventures, i embogit, en el millor sentit de la paraula, per la cultura i la literatura catalanes, Manuel (Manel per als amics), acaba de presentar a la Universitat de Guadalajara la seua tesina “D’enyorança es mor” –un estudi de recerca sobre el procés d’assentament dels refugiats catalans a Guadalajara durant el període de 1939 a 1976.
Durant la meua visita a la Fira Internacional del Llibre (FIL) de Guadalajara, Manel em va ajudar a transitar la ciutat i em va parlar de la seua història, de barris i anècdotes locals, de la vida universitària i, per descomptat, de la FIL. Fou un goig descobrir amb ell aquest racó de Jalisco –meca del tequila (ací més que una beguda, és una cultura), dels llibres i dels mariachis– i prendre-li el pols a una Guadalajara que reflecteix el caos i els contrastos de la societat mexicana, capaç d’haver alçat la millor Fira del Llibre d’Amèrica Llatina, i la segona del món, però de conviure alhora amb la violència naturalitzada, producte del narcotràfic, la misèria i la tinença d’armes.
Així és Guadalajara, llueix per un costat, però per un altre conviu amb una desfeta social quasi inimaginable per a nosaltres, tan preocupats per les nostres vides “precàries”, el llenguatge no binari, la maternitat més enllà dels 40 anys, la pensió que ens quedarà i, sobretot, la qüestió de l’habitatge, la qual, és clar, no deixa de ser un drama a casa nostra. Ací planten quatre llaunes i barraca feta. Però com tot a la vida, els problemes propis, o sentits com a propis, esdeven relatius si mirem una mica més enllà del nostre voltant.
Tornant a Manel i el seu amor pel català, diré que el cas de Manel no és aïllat a Guadalajara. Estant a la FIL, i després d’una conversa pública amb l’escriptora Núria Cadenes sobre el llegat de les escriptores catalanes, vaig parlar una estona amb Meritxell, neta de catalans emigrats a Mèxic, bona lectora i coneixedora de la literatura catalana. Meritxell em va contar que havia viscut sis anys a Girona i que mantenia un vincle fort amb la cultura catalana, sobretot amb les noves escriptores: “Estic molt contenta de poder venir a la FIL enguany i retrobar-me amb tants autores i llibres que, o bé conec per alguna raó o bé és l’ocasió de descobrir”. “Tenir Barcelona com a convidada em fa sentir-me com a casa i em fa feliç”.
Per la seua banda, Juan Carlos, professor d’institut a Guadalajara —i un dels molts visitants que hi havia a primera hora del matí a la llibreria del pavelló de Barcelona i que donava entrada a la FIL— comentava: “Soc un fanàtic de tot el que tingui a veure amb Josep Pla”. “El vaig descobrir amb El quadern gris fa molts anys, i des de llavors compro qualsevol llibre seu”.
Desembarcar en la FIL
Arribar a la FIL per primera vegada és una caixa de sorpreses, i més encara en un any en què Barcelona i la literatura catalana hi han estat convidades d’honor. És una experiència que no s’oblida: les dimensions del palau d’exposicions, la música al carrer, l’heterogeneïtat del públic, de totes les edats… De fet, a la FIL hi treballa molt jovent perquè, explica Manel: “La Universitat de Guadalajara és gratuïta, però a canvi els estudiants estan obligats a servir la comunitat amb una certa quantitat d’hores, que varia segons la carrera (entre 260 i 500 hores)”. La qual cosa explica la quantitat immensa de personal que treballa al festival i que, d’altra manera, seria impagable. Podríem prendre’n nota…
Com deia, impressionava i emocionava una cua d’allò més heterogènia “formant”, com en diuen ells, per a entrar a la fira cada matí i cada vesprada, i baixar els primers graons i veure la llibreria i l’auditori destinats a aquell Vindran les flors de Rodoreda que lluïa per tot Guadalajara, també coneguda com la ciutat de les roses.
Són un grapat de moments i experiències les que me n’he dut de Guadalajara cap a València: moltes passejades entre esglésies, places i carrers que es traduïen en una mena de viatge al passat, com si tornés de nou a les botigues de l’Avinguda de l’Oest de València en els anys vuitanta. Un viatge que agafava sovint tints surrealistes, com els cartells d’alguns comerços: ”tenemos hielo frío” o “librería de libros”. L’art urbà és un altre dels punts forts d’aquesta ciutat plena de murals. De fet, ací es troba gran part de l’obra d’Orozco, un dels grans muralistes de la Revolució mexicana.
Un grapat de moments al voltant d’una taula, assaborint “ceviche” i callo de hacha, un mol·lusc deliciós, begudes fetes amb mescal i tequila, els “cantaritos”, una mena de marmita de mig litre plena de fruita i tequila, com una sangria de doble grau, i encara ho diuen en diminutiu can-ta-ri-tos. Les margarites, i les cheladas. I en la retina l’encant i els colors dels barris de Tlaquepaque i Zapopan, i el sabor dels nopals, dels chapulines colorados, unes llagostes diminutes que es conreen a Oxaca i que es venen com a aperitiu, es mengen amb llima i cruixen dins de la boca. Tot això, i el xili verd, i el xili roig, és també el que m’enduc de Mèxic.
Però si hi ha un record molt especial és la nit de conversa i tacos al pati de l’Escola d’escriptors de Guadalajara en companyia dels escriptors del PEN de Guadalajara. Poques vegades m’hi he sentit tan a gust, acabada d’arribar a un lloc. Eixir de la nostra closca i escoltar com viuen i escriuen la literatura a l’altra banda de l’Atlàntic també és una lliçó de vida.
Cremant els darrers cartutxos
Quan quedaven ja ben poques hores per a pujar a l’avió que em duria de tornada a casa, vaig cremar els darrers cartutxos en companyia d’en Manel, com no podia ser altrament. El darrer esmorzar fou un plat d’enchiladas de pollastre al mole, la senyora de les salses mexicanes, i una tassa de cafè local molt aromàtic. Amb aquests sabors encara recents, vam encaminar-nos cap al cafè Madoka, dempeus des de 1959. És una de les poques peces del passat en vida, com si a aquesta ciutat les enyorances semblaren destorbar-los. M’ho explica Manel mentre caminem entre les cases precioses que se n’han salvat: “Ací els molesta de seguida el que és vell o antic i ho demoleixen tot per tal de construir alguna cosa nova”. Dins del cafè Madoka hi ha una plaça que recorda un dels seus clients més fidels, l’escriptor Juan Nepomuceno Carlos Pére Rulfo, més conegut com a Juan Rulfo (1917-1986): “Cada suspiro es como un sorbo de vida del que uno se deshace”.
Sospirem, somriem i seguim la passejada fins arribar al Convent del Carme, un convent del segle XVII on es van establir els carmelites, i que van tallar en dos meitats, com si fos un sandvitx, quan les Lleis de Reforma expropiaren els bens de l’església a Mèxic, a mitjans del segle XIX. Així és Mèxic: casolà, exòtic, surrealista, sense mitges tintes: o tot o res, “no se andan con chiquitas”. Anem a visitar l’estàtua de Sant Jordi a la Rambla Catalunya de Guadalajara, on cada 23 d’abril celebren Sant Jordi. Molt a prop m’espera el taxi, i un taxista de confiança, ací no te la pots jugar. Una gran abraçada amb Manel i el sabor del mole és un bon comiat per a un viatge literari. Fins a una altra. Al capdavall, els catalans i els mexicans no estem tan lluny.
