Irlanda. Segles de colonització britànica; revoltes, guerres i repressió; infructuosos intents per convertir els irlandesos al protestantisme. Terratinents estrangers absentistes(1), arrendataris nadius, i mà d’obra local en règim de servitud (vegeu l’anterior article). La Gran Fam de meitat de segle XIX representà una acusada disminució de la població per mortaldat i diàspora. L’emigració continuà a les dècades posteriors. Tant els qui quedaren com els qui fugiren acumularen un comprensible ressentiment. La violència de l’ocupació anglesa duta a terme per l’exèrcit d’Oliver Cromwell, a mitjan segle XVII, havia quedat, entre altres fets, en la memòria col·lectiva.
En 1879 es funda la Lliga Irlandesa per la Terra, un dels objectius de la qual era aconseguir l’aprovació de disposicions legislatives que revertissen el sistema extractiu que fluïa cap als terratinents britànics, i que facilitessen als arrendataris irlandesos accedir de nou a conrear la seua terra en propietat. Recordem que les terres més fèrtils havien estat massivament confiscades als irlandesos. Un robatori emparat per les lleis de colonització, angleses, és clar. Aquella Lliga fou el germen del moviment contemporani per l’autonomia i la independència.
Un fort vent bufava de l’Est
Irlanda fou la primera colònia anglesa. Anglaterra hi pogué experimentar mètodes que després feu servir arreu del món en les colonitzacions que estengueren l’Imperi Britànic. Irlanda serví de model. Tanmateix, els irlandesos també han estat un model de resistència a l’assimilació. La llengua, però, una peça que els colonitzadors sempre desitgen cobrar-se com a part de l’estratègia de domini, fou vençuda. Un fort vent que bufava de l’Est se l’endugué com mostra una il·lustració de l’anterior peça, que torne a incloure en aquesta. S’arribà al moment de percolació, el concepte que vaig discutir fa un any en aquest article, i que permet avaluar la dificultat de revertir la substitució lingüística. D’ençà que Irlanda és independent, els governs promouen la recuperació del gaèlic. S’estudia a l’escola, té presència en la premsa i la literatura, en la cultura i en els mitjans audiovisuals, en els rètols i senyals bilingües. No obstant això, fins hui en dia, l’ús social no avança tant com voldrien, mostrant com és de difícil la reversió una vegada s’ha superat la fase de percolació.
El cor irlandés, però romangué dempeus, i com a dalt he apuntat, pot considerar-se un exemple de subsistència, de caràcter i fermesa enfront d’una duríssima ocupació secular amb voluntat d’anglicitzar l’illa. Usualment, al llarg de la història, les potències dominants, s’auto-atorguen drets sobre els territoris sotmesos. La Gran Bretanya, no és una excepció i, entossudida, es resistí a amollar el mos.
El camí a la independència
En 1795, Immanuel Kant publicà Cap a la Pau Perpètua. Un disseny filosòfic. Un embrió que apuntava al dret de lliure determinació i a la necessitat d’una associació de nacions al si de la qual es puguen solucionar pacíficament els conflictes. Des d’aleshores els avenços han estat minsos. Als segles XIX i XX la humanitat ha continuat capficada en el tradicional mètode de tancar els conflictes: la pau dels cementiris. I en el XXI, creuen vostés que s’albiren millors perspectives?
Irlanda no aconseguí la independència mitjançant un referèndum. O el que hagués estat més just encara: la voluntària cessió britànica, als irlandesos, de les institucions de govern, legislació i administració, incloent-hi els comtats de l’Ulster especialment anglicitzats durant el segle XVII, de forma curosament planificada. Hi hagué la declaració unilateral d’independència seguida per la Guerra angloirlandesa (1919-1921). Continuà amb el Tractat angloirlandés que dividia l’illa en Irlanda del Nord i l’Estat Lliure d’Irlanda (membre de la Commonwealth britànica i, per tant, amb l’obligació de jurar lleialtat a la corona britànica). Nou mesos de Guerra Civil entre els qui acceptaren eixe Tractat i els qui rebutjaven el, encara persistent, lligam constitucional amb la monarquia del Regne Unit. Un lligam que es trenca definitivament en 1949 quan es constitueix la República d’Irlanda.
Els contaré un altre episodi de l’Imperi Britànic, aquesta vegada a l’Índia, que il·lustra com és, comunament, el sentit comú dels colonitzadors.
Com els costa deixar anar el mos!
En 1919, simultàniament a l’esclat de la Guerra angloirlandesa, hi ocorregué la massacre d’Amritsar, una ciutat del Punjab, al nord de l’Índia. En el context de la lluita no-violenta liderada per Gandhi, una gentada s’havia reunit en una plaça. Celebraven una festivitat del calendari hindú i protestaven per la deportació de dos líders del Moviment per la Independència de l’Índia. La plaça solament tenia una entrada (i eixida). El general Reginald Dyer va envoltar la multitud amb les tropes i ordenà disparar indiscriminadament. Mesos després hi hagué una comissió d’investigació on Dyer declarà «Crec que és molt possible que hagués pogut dispersar la multitud sense disparar, però haurien tornat i s’haurien rigut, i considere que hauria fet el ridícul». També manifestà que la seua intenció havia estat infligir un escarment que tingués impacte en el Punjab, i en tota l’Índia.
Poc temps després Gandhi i els principals líders del moviment per la independència es trobaren amb el governador general de l’Índia, el virrei Lord Chelmsford. A la pel·lícula «Gandhi» (1982) de Richard Attenborough hi ha una escena que recrea aquella reunió. Cada delegació a una part de la taula. Chelmsford declara que la corona i el poble britànic rebutgen la massacre, i comença per proposar canvis en la legislació. Gandhi el talla apuntant que la qüestió va més enllà, «és hora de reconéixer que són amos en casa aliena», diu. Tot seguit argumenta que està en la naturalesa de les coses que una potència ocupant humilie els nadius d’un país, per a controlar-los; i que el general Dyer no és més que una mostra extrema d’aquest principi. «És hora que marxen», afig.
Retruca un funcionari afirmant que sense l’administració britànica l’Índia s’ensorraria en un caos. Gandhi qüestiona si hi ha algun poble en la Terra que no preferís el seu propi mal govern al “bon” govern d’una potència estrangera. Salta un brigadier «Benvolgut senyor, l’Índia és britànica! No som una potència estrangera!». L’Índia assolí la independència en 1947.
(1) Beneficiaris de les confiscacions de les terres i de les seues rendes, passaven en la Gran Bretanya la major part del temps.
