Quan va morir el dictador Franco, jo vivia al carrer Campoamor de València amb altres companys universitaris i de lluita clandestina. Un d’aquells companys, M. S., estava fitxat -anys després vaig saber que estàvem tots fitxats- perquè havia estat detingut i interrogat com a responsable d’haver llogat un autobús amb el qual anàrem una gentada al Garbí a fer una assemblea independentista. Sí, una assemblea independentista al País Valencià en 1974. La Guàrdia Civil se’n va assabentar. No ens van pillar allà, però van seguir el rastre de l’autobús fins al meu company. Per això, sabien on vivíem i ens van tenir vigilats els darrers mesos abans de morir aquell nan sangonós de veu atiplada. Nosaltres, cada dia que passava, ens sentíem més valents i atrevits, més contents, tot esperant el moment que moriria aquell malparit. Quan sortíem al carrer, allà davant teníem el Seat 1500 negre que no cantava gens ni mica a cotxe de la pasma. De vegades, fins i tot saludàvem burletes, conscients també que ens estàvem jugant una pallissa si se’ls inflaven els ous. La joventut, més que atrevida, és temerària. Finalment, el dia que va morir aquell assassí, arribaren els companys de bon matí i es posaren a botar damunt dels nostres llits mentre nosaltres, que l’havíem fet llarga la nit anterior guitarrejant, rèiem i fèiem com que protestàvem, encara gitats, dels bots que feien grinyolar els somiers i que amenaçaven que aquells alegres saltadors pogueren caure damunt nostre.
Els pamflets, amb el titular de coberta “Ha mort el dictador”, portaven més d’un mes sota el meu llit esperant el gran moment. Els havia dut jo de Barcelona en tren en una de les meues habituals anades per a cantar. El dia que els transportava havia coincidit al compartiment del tren borreguer amb una parella de la guàrdia civil. En veure la guitarra em preguntaren quin tipus de música feia. Els vaig dir que rock and roll i vaig conjurar així el perill que em feren tocar alguna cosa. Sabia que no els agradaria. A la bossa del costat, dormien centenars de pamflets antifranquistes. Ens afanyàrem a arribar a les Facultats aquell matí, a Blasco Ibáñez –l’únic campus existent aleshores-, escampàrem tot el material abans que decretaren el tancament de la Universitat en senyal de dol i, després, ens n’anàrem d’esmorzar.
Al bar Extremeño, que hi havia al cantó del carrer cardenal Benlloch amb Blasco Ibáñez, mentre fruíem el deliciós entrepà de truita de creïlla i la cervesa, va aparèixer Arias Navarro a la pantalla del televisor, tot plorós, per a dir-nos que Franco havia mort. Encara em fa gràcia veure el vídeo d’aquell assassí, conegut com “el carnicerito de Málaga” per la matança que va dirigir quan els feixistes van prendre la ciutat l’any 1937, gemegant allò de “espanyoles, Franco ha muerto”. El cambrer, que ens coneixia perquè hi anàvem sovint, es va acostar a la nostra taula tot somrient i ens va dir: “¡Qué, estudiantes, estáis contentos, eh?”
Sí, estàvem molt contents. Jo somiava una república federal dels Països Catalans, dins o no, d’una Ibèria confederal. Veia arribat el moment de la independència i el socialisme amb tots els canvis que es desencadenarien amb la mort de Franco, la dissolució dels cossos repressius i la plena llibertat de la gent i els pobles de l’Estat espanyol. Només tenia vint anys. Després, ja ho sabem, vingué la immensa estafa d’una Transició pactada amb els franquistes, continuaren els assassinats –més de dos milers de militants d’esquerra i treballadors foren assassinats en els anys següents a mans de la policia o l’extrema dreta. Guanyaren els socialistes l’any 1982 i ens tornaren a estafar. Els morts encara segueixen a les fosses comunes i a les vores dels camins. Avui, precisament avui, cinquanta anys després, i com si fora una mena de Matrix, hi ha gent que creu que el franquisme es va acabar i que açò és una democràcia plena. De la justícia espanyola, millor no parlar-ne. És un oxímoron que et pot dur a la presó.
