Hem viscut un miratge de vora 60 anys. Des de l’acabament de la Segona Guerra Mundial, el món va quedar exhaust. Veníem d’un inici de segle convuls, amb la Gran Guerra, que va acabar amb “l’Ancien Régime” i l’enfonsament dels imperis, si més no, nominalment. Veníem d’una època d’entreguerres amb un enfonsament social i econòmic en què es va viure de l’ascens dels règims totalitaris: la Unió Soviètica, la Xina, Alemanya, Itàlia, Espanya, Portugal i un llarg etcètera de règims populistes a Sud-amèrica. I així va començar un període de construcció de les anomenades democràcies liberals, enfrontades als règims totalitaris comunistes.
Però la base, el fonament de la democràcia liberal no era altre que prolongar el capitalisme del segle XIX i primera meitat del segle XX. I en aquesta tasca van convergir les dretes liberals i les esquerres socialdemòcrates, en un viatge de totes dues cap al centre. En un escenari de desfeta mundial total, era prou senzill construir sobre la base de la competència i la llibertat individual, sent la democràcia i les constitucions nacionals, les eines sobre les quals es van construir els grans Estat-nacions: Nacionalisme estatista, capitalisme de rostre humà, democràcia formal.
I tot va anar prou bé mentre el sistema de producció-consum anava funcionant. Però a mesura que els béns de consum anaven minvant, el capitalisme clavava les seues urpes en els vímets que havien fet possible el “paradís” occidental. Sempre han tingut en l’infame negoci de la guerra i les armes una font d’ingressos importants, però no els bastava, i van començar a fer de l’educació un negoci, duent les societats a un augment de l’escletxa entre pobres i rics en l’àmbit cultural. Tornàvem a l’època de Dickens, en què les escoles de pobres eren llocs per amuntonar les criatures, i els més acabalats portaven els nens a escoles privades. Ara el capitalisme occidental ens ha dut a un model d’escola que condemna els alumnes que no es poden pagar una educació de qualitat a ser ciutadans de segona. Però la gent calla, i prefereix treballar més, treballar fort per veure de reeixir.
I com que no en tenien prou, els capitalistes van veure un gran negoci en l’habitatge, i així estem en plena crisi, en la qual els joves no poden tenir pis, o les persones més grans que es traslladen a altra ciutat han de viure en habitacions llogades. I tenen la santa barra de culpar els grups socials que han tingut la sort de poder accedir a un habitatge propi, alguns a dos, desviant així els veritables culpables de tot plegat.
Però, encoratjats com estaven els capitalistes, tot tenint de cara tot el poder polític sense que cap partit polític qüestions seriosament el model econòmic imposat, i amb una societat convenientment desballestada i anul·lada, li va tocar el torn a la sanitat. Cert que a Occident sempre han conviscut espais de sanitat pública i privada, però ara la cacera de la sanitat pública ja és notòria, per a major glòria del capital.
I si a tot l’anterior hi afegim el fals problema de l’emigració, tenim un còctel perfecte de desencís, manca d’expectatives, rebuig d’un sistema que condemna els més humils a romandre al marge de la riquesa que creix a expenses del treball. Mentre pateixen amb silenci el fet de no arribar a fi de mes i es resignen a l’absència d’alternatives polítiques; tenen la sensació que tots els polítics actuals formen part del problema, i busquen, com el 1933, respostes senzilles, agressives i populistes que canalitzen l’odi creixent a un sistema que viuen com a fallit. Estem covant l’ou de la serp al País Valencià, on els feixistes, com a rates, arrosseguen el poder institucional de la mà d’un Partit Popular esgotat que lluita per sobreviure a l’allau extremista, i on la socialdemocràcia espanyola es veu incapaç de penetrar en les capes matxucades pel sistema que ells mateixos han creat.
