L’11 de maig de 2002 es va celebrar el Congrés constituent de la Confederació Intersindical Valenciana, un projecte col·lectiu nascut de la confluència de diversos sindicats amb una llarga trajectòria de lluita i compromís. Aquella data va marcar un abans i un després en el sindicalisme del nostre país: s’hi posava en marxa un sindicalisme de classe, autònom, assembleari, sociopolític, plural i arrelat al País Valencià. Un sindicalisme que entenia que la defensa dels drets laborals era inseparable de la defensa de la democràcia, de la justícia social i dels drets del poble valencià.
Des d’aleshores, Intersindical Valenciana ha demostrat què significa estar al costat de la gent, especialment en moments crítics com la pandèmia o la DANA, quan pobles i barris sencers van quedar devastats i moltes famílies van veure trencada la seua vida. El sindicat va ser allà on calia: ajudant, organitzant i teixint xarxes de solidaritat. Al mateix temps, ha experimentat un creixement constant, amb noves seccions sindicals, més afiliació i una presència cada vegada més gran de delegades i delegats que han convertit l’organització en un referent per a una part creixent de la classe treballadora valenciana. La diversitat, la pluralitat, l’autonomia i l’assemblearisme són senyes d’identitat que Intersindical Valenciana practica cada dia.
Del 21 al 23 de novembre, Gandia acollirà el VII Congrés de la Intersindical Valenciana amb el lema “El sindicat valencià, la força del poble”. Un lema que compartisc plenament, perquè expressa una convicció profunda: només un poble treballador organitzat, solidari i sobirà pot defensar els seus drets i construir un futur digne. El món del treball continua marcat per la precarietat, l’acomiadament barat, els salaris insuficients, la temporalitat i l’encariment de l’habitatge. Per fer front a aquesta realitat calen mesures valentes: la jornada laboral de 32 hores, la reducció de l’edat de jubilació, un sistema públic de pensions fort, el final de l’acomiadament barat, salaris i pensions que permeten viure amb dignitat, l’augment del SMI, llocs de treball estables i condicions laborals segures i saludables, així com el dret efectiu a un habitatge digne i assequible.
La igualtat real continua sent una assignatura pendent. En el món laboral persisteixen discriminacions per raó de gènere, identitat sexual, procedència o edat que cal erradicar amb determinació. Les persones nouvingudes, que aporten riquesa i diversitat al nostre país, continuen sent —massa sovint— les més explotades i invisibilitzades. I la joventut valenciana necessita oportunitats reals, estabilitat i esperança per desenvolupar el seu projecte vital sense haver d’emigrar ni veure’s condemnada a una vida de precarietat.
Per això, la lluita pels drets laborals ha d’anar unida a la lluita pels drets socials. Cal una renda bàsica universal que garantisca una vida digna a totes les persones, independentment de la seua situació laboral. I calen serveis públics forts, universals i ben finançats —educació, sanitat, serveis socials, dependència, habitatge, transport i cultura— que asseguren la cohesió social i la igualtat d’oportunitats.
Ara bé, per fer possible tot açò necessitem recursos suficients i capacitat real de decisió. La sobirania fiscal és imprescindible per posar fi a dècades d’infrafinançament i garantir que els nostres recursos es destinen a millorar les condicions de vida del nostre poble. Igualment, hem d’avançar cap a un nou model productiu que supere la precarietat estructural i cap a un marc valencià de relacions laborals i de protecció social que responga a les necessitats reals del país. Sense aquesta sobirania de decisió, de gestió i de recursos, no podrem consolidar drets, enfortir els serveis públics ni garantir un futur digne i sostenible per a la majoria social.
La lluita per un futur digne tampoc és només local; és global. Arreu del món, milions de persones continuen patint explotació, desigualtats profundes i polítiques que prioritzen els interessos del capital per damunt dels drets humans i laborals. Per això és imprescindible reforçar una articulació sòlida entre el moviment sindical i els moviments socials al País Valencià, a l’Estat espanyol i a escala internacional. Només amb aquesta cooperació podrem plantar cara a les polítiques neoliberals que erosionen drets, afebleixen els serveis públics i amenacen la cohesió social.
Intersindical Valenciana treballa amb determinació en aquesta direcció: construint aliances, impulsant espais de cooperació i solidaritat internacionalista, participant en xarxes i plataformes de coordinació, i contribuint a generar reflexió, debat, acció i lluita compartida. Així, la veu de la classe treballadora valenciana no sols s’escolta arreu, sinó que participa activament en un moviment global que aspira a transformar el món des de la solidaritat i la justícia social.
També és imprescindible superar el bisindicalisme imposat per una normativa que restringeix la pluralitat i empobreix la democràcia sindical. Necessitem, als centres de treball i a les taules de negociació i representació, un sistema més obert, plural i realment democràtic que reconega tota la diversitat sindical existent al País Valencià.
El VII Congrés arriba en un moment clau. És l’ocasió per reafirmar el camí iniciat fa més de dues dècades i projectar-lo cap al futur: un sindicalisme valencià de classe, fort, sociopolític, feminista, ecologista, internacionalista, profundament democràtic i compromés amb la llengua, el territori i els drets del poble valencià. Un sindicalisme que sap que només un poble organitzat i sobirà pot garantir una vida digna per a totes i tots.
Intersindical Valenciana, la força del poble treballador, continua avançant. I jo, des del meu activisme i compromís, continue convençut que aquest és el camí per a un País Valencià just, lliure i amb futur.
