Fa unes quantes dècades, quan la democràcia tornava al nostre país i, especialment, després de l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), molts centres educatius feren del valencià la seua bandera. Per una banda, els mestres militants en el si de l’escola pública; per l’altra, els centres concertats en forma de cooperatives que apostaven per una ensenyança immersiva en la llengua pròpia, que havia sigut marginada durant la dictadura. El compromís d’uns i altres era ferm, il·lusionant i inclús combatiu. Però hui, en ple segle XXI, a voltes fa la impressió que la flama s’esllanguix. ¿Què ha passat?
Constatem amb inquietud que, en escoles infantils que es declaren sensibles amb la llengua, se donen actituds i situacions incompatibles amb la normalització del valencià: a vegades, no tot el personal domina l’idioma ni fa l’esforç per parlar-lo als alumnes, de manera que es malbarata l’oportunitat d’exposar els xiquets a la llengua valenciana en els primers anys de vida. A sovint, les reunions amb les famílies se fan automàticament en castellà si hi ha un sol progenitor estranger, com si parlar en valencià fora excloent. Estes actituds, que denoten poc de compromís i confonen inclusió amb renúncia, acaben per marginar la llengua pròpia en espais a on hauria de ser central.
Inclús en escoles cooperatives valencianes a on la implicació del personal per la immersió lingüística —en infantil, primària i secundària— és ferma i explícita, se donen situacions reveladores, com ara que calga demanar als pares que s’impliquen més en l’ús d’una llengua que, moltes vegades, no parlen als fills. A vegades fa l’efecte que la immersió en valencià no siga el motiu —o almenys el motiu principal— pel qual algunes famílies opten per eixos centres. Siga com siga, si els adults no donen exemple, ¿qui s’estranya que els xiquets i els adolescents parlen entre ells exclusivament en castellà?
Convé preguntar-se si les situacions que comentem són excepcionals o bé són senyal d’un canvi social més profund. Sabem que la natalitat ha baixat, que la transmissió intergeneracional s’ha afeblit, i el nombre d’alumnes fills de la immigració és molt més elevat que en els anys huitanta i noranta. Alhora, la presència del valencià en els mitjans de comunicació és menor, i cap govern ha sigut capaç de revertir —o no ha volgut— la davallada de l’ús de l’idioma. En eixe context, si volem que el valencià sobrevisca, l’escola en general, en unió amb les famílies, hauria de ser un espai de reforç actiu.
És menester que els docents, els pares i també els governants facen una reflexió honesta sobre quin paper volem que tinga el valencià en les nostres vides i en la societat. Tal volta el compromís s’ha diluït, però encara estem a temps de reconstruir-lo amb la intensitat necessària. Si el recuperem amb convicció i som constants, el valencià pot tornar a ser una llengua viva en casa, en les escoles i en els carrers. Acollir en valencià és possible si es busquen les fórmules adequades: per a integrar els qui arriben de fora i per a reviscolar l’ús de l’idioma en la ciutadania en general. Si aconseguim això, el valencià podrà ser una llengua amb futur.
