Ens diu el diccionari de l’AVL en una de les seues entrades que “clec”, en un espectacle, especialment en una representació teatral, és un “grup de gent que entra al local sense pagar o pagant més barata l’entrada a canvi d’aplaudir i assegurar-ne l’èxit. En la segona accepció, específicament manifesta que es tracta d'”un grup de persones que aplaudint, defenen, segueixen i lloen les accions d’un altre a fi d’aprofitar-se’n”. Els hem vist en diverses ocasions, (poques, s’ha de dir) i hem vist el seu comportament entusiasta, tot perquè, a més, servidor i els meus coetanis, tenim més anys que un lloro.
Tot ve al cas perquè, després d’un any de la maleïda barrancada, el molt deshonorable president del País, en Carlos Mazón, va manifestar davant de la seua “clec”, el dia del primer aniversari de la dana que “hi hagué coses que haurien pogut funcionar millor”; instituint alhora el 29 d’octubre com dia per al record i dol oficial per les riuades de l’any passat.
“L’ínclit” va fer aquesta declaració al Saló de les Corts del Palau de la Generalitat, després de mantenir un minut de silenci rodejat únicament de tot el seu govern i els presidents de les diputacions, alcaldes del PP i càrrecs subsegüents de la seua cordada, els quals van tancar el seu discurs amb un llarg aplaudiment, en una prova fefaent que són la seua clec.
Abans d’abandonar el Saló, “monsieur le president” va recalcar la capacitat de resposta dels professionals, la solidaritat pel conjunt de la ciutadania i l’esperit de superació de tota la societat civil valenciana, tot abans de fotre el camp, davant dels si fa no fa 160 càrrecs de la la Generalitat.
Mazón encara no ha gosat de dir on era, i totes i tots els damnificats li havien manifestat que no anara a l’acte institucional presidit pel rei i la reina. Diu també l’AVL, que, lligada a una crítica de la civilització, el cinisme és una doctrina filosòfica grega que aspirava a l’autosuficiència moral de l’individu. I Mazón, què? Un cínic total, com cataloguem actualment els de peu aquesta gentola. Tot i que, qui estiga lliure de pecat que llance la primera pedra.
Lògicament, l’oposició política s’ha posat a peu i a cavall en contra de tan poca vergonya. Els del poble pla, que en gran manera han patit tanta desgràcia, alguns dels quals han perdut els seus i encara en cerquen desapareguts, a Mazón, a l’acte institucional celebrat al palau de les Arts i les Ciències, li han dit absolutament de tot, tant a l’entrada com a l’eixida, i amb tota la raó del món.
Adeu siau amb Joan Fuster i el seu vessant poètic. Em fa goig parlar d’ell i ho faig com una manera d’honorar-lo, ja que el pròxim 23 de novembre farà 103 anys del seu naixement, i no desitge de cap manera oblidar-me’n. Per tant, heus ací “Poema nupcial relativament melancòlic”:
“Quan una cohort de dones grosses vinga a dir-vos l’avantatge final del matrimoni, que els senyors respectables em confirmen la benestança, i el profit santíssim, que els arqueòlegs, quins col·legues canten si saben els pobrets la vostra joia. Els arqueòlegs creuen que l’espècie és cosa digna de perpetuar-se, allargueu per l’hivern les nits i el tàlem, car l’Estat protegeix tots els prolífics. L’estat capitalista vol que els mestres també ho siguen en l’art de la família. I que afegir-hi, en cas d’epitalami als dos Sit ounobis leuis matrimonium.”
