Des de la finestra del lloc on escric veig un carrer que ha quedat vestit de festa. De costat a costat, i de dalt a baix, pengen banderoles de colors. Roges, grogues, verdes, blaus… tractant de seguir una simetria que no arriba a ser-ho cent per cent, però ho intenten.
Ja no és festa. Fa mesos que hi va ser aquella festa, però el carrer ha quedat així, amb aquelles banderoles que tracten de pintar de colors els dies malgrat que ja siguen dies grisos i carregats de rutines. Res a veure amb aquells dies que van ser objecte d’una decoració que acompanyara riures, vermuts compartits, balls improvisats i barra lliure de diversió. Són l’empremta que recorda que per allà va passar la vida amb la seua cara més animosa, per unes hores, per uns dies, on el calendari determinava que havia de ser així.
Observar ara, des de la distància, aquest carrer és curiós. Els colors d’aquestes banderetes ja no són colors, o no ho són en la seua esplendor. La vivesa inicial ha passat a unes tonalitats pastel que fan que semble una festa destenyida, silenciosa i solitària. Com els dies de tardor. Com un d’aquells aniversaris que l’homenatjat ha hagut de celebrar en solitud després que tots oblidaren, voluntàriament o involuntàriament, la cita.
Per més que mire, no apareix ni una ànima al carrer. Fa igual a quina hora del dia pose en marxa la meua observació. Les portes estan tancades i el moviment és nul. Ni cotxes, ni veïns i veïnes comentant qualsevol esdeveniment local, ni jocs al carrer… Només silenci i banderetes descolorides. Unes banderetes que ja no són reclam de res. Només un record del que va ser. És una tristor dissimulada, però que no deixa de ser tristor. No té la capacitat d’enyorar el color ni la màgia que va portar associada. Fins i tot arribe a pensar que el veïnat ja ni és conscient que han quedat restes d’una celebració a la porta de les seues cases. És com conviure amb la celebració però sense ànims de celebrar. Perquè ara el calendari no ho marca, perquè les presses passen a controlar el dia a dia, perquè no consideren imprescindible festejar el que els envolta…
Al contrari, jo em trobe en l’altre costat de la frontera, celebrant tot amb ànims malgrat que no hi haja res a celebrar. Celebre cada Roland Garros per contagi, el Tour per les sestes que porta associades, no sé si els organitzadors i participants són conscients o no, però les sestes que em regalen aquells ciclistes a cop de pedal són memorables. Celebre Eurovisión per fer ambient, celebre cada aniversari de casa com si fora el dia de Reis, cada “Bon dia” que rep als matins com si es tractara d’una recepció oficial, celebre que el vestit de l’aparador siga la meua talla, arribar a les postres amb ganes de xocolate, cada missatge que concreta dia i hora i que no es dilueix en un simple “a veure si quedem”, arribar a final de mes sense cap extra sorpresa que trastoque la meua economia. Celebre l’amistat vertadera, i les que et mostren que el teu currículum vital està farcit de bona gent, celebre els plans improvisats i els organitzats, sumar afectes, quedar-me adormida al sofà per elecció, una vesprada sorpresa de cine, autoregalar-me flors si em ve de gust, trobar taula sense reserva. Celebre els èxits de qui estime com si foren propis, cada descobriment que m’empenta a continuar, la saviesa dels anys que ajuden a allunyar-se dels compromisos i les aparences, que aporten un doctorat en diplomàcia i enriqueixen el benestar interior. Celebre haver deixat enrere allò que era només obstacle i poder caminar així lleugera d’equipatge i sense necessitat de llibres d’autoajuda, perquè la millor ajuda sempre som nosaltres i les ganes que li posem al dia a dia.
Celebre per empatia, per inèrcia, per elecció, per voluntat pròpia, per imposició, amb motiu concret o amb motiu indeterminat, sense banderetes, ni vistoses ni descolorides, però amb ganes, moltes ganes.
Com el personatge d’El Jacarandá de Gaël Faye, vaig acumulant festes per si de cas. Perquè celebrar mai està de més i no pot estar limitat als dies marcats en roig. Perquè els dies marcats en roig són mínims i les nostres satisfaccions no poden estar tan limitades. Perquè els motius de celebració, encara que de vegades no ens adonem, són infinits i no podem deixar que passen desapercebuts en el nostre dia a dia. Perquè tot va d’això, de celebrar i d’esprémer la vida fins a l’últim segon. De no passar de puntetes, sinó amb pas ferm i aprofitant cada petjada, d’observar amb els ulls ben oberts per retenir sensacions, i d’acumular records i vivències plaents per si de cas.
