Alguna vegada he contat que normalment escric les meues columnes diumenge. Dilluns les edite i envie i dimarts es publiquen. Això de vegades, com aquesta, té el problema que l’actualitat s’esdevé en algun moment entre l’escriptura i la publicació. La solució més fàcil és parlar d’un altre tema que no depenga de darreres novetats, però també passa de vegades que les ganes i la urgència d’escriure sobre el tema candent poden més.
Mentre escric estes línies tots i totes estem esperant la caiguda de Carlos Mazón. Quan es publiquen ja haurà caigut. I tanmateix, he dedicat tantes columnes a glossar la figura i els moviments del major psicòpata que hem tingut mai els valencians i les valencianes com a president, que no em resigne a no escriure sobre la seua caiguda, ni tan sols esperar a la setmana que ve.
(Com que edite dilluns, afegisc un paràgraf després d’escoltar la compareixença de l’infame, encara indignat per l’exhibició d’autocompassió, narcisisme, supèrbia, manca d’empatia amb les víctimes i mentides amb la qual es retira. Ni tan sols ha pronunciat la paraula dimissió i a més ha deixat un fum d’interrogants en l’aire. Com ho farà el PP per seguir governant sense convocar eleccions? Ja ho té parlat amb VOX? Sembla que s’aferra al seu escó perquè no l’imputen, però tampoc això ha sigut capaç de dir-ho. Se’n va com ha sigut president, mentint i dient mitges veritats. En una cosa, això sí, li done la raó: amb la seua actuació sostinguda, ens facilita distingir entre una persona que s’equivoca i una persona dolenta. I ell és més enllà de qualsevol dubte una persona dolenta. Ho ha demostrat amb escreix).
És clar que la caiguda es produeix com a conseqüència d’un moviment intern del seu partit. També que el motiu directe és estratègic, un intent de minimitzar danys en clau estatal. Fins i tot si no aconsegueixen la investidura del successor, anar a eleccions els pot ser menys negatiu que aguantar Mazón fins al 2027 i que pràcticament arribe fins a les generals. És clar també per tant que la decisió es pren a Madrid i en funció dels interessos del PP a l’Estat espanyol. Això no és cap sorpresa. Un miserable narcisista com Carlos Mazón no podia caure del poder d’una altra manera. Dimitir per a assumir responsabilitats per la seua negligència criminal haguera sigut un acte d’una certa dignitat que a aquest personatge li resulta impossible i desconeguda. Haguera sigut també una manera de mostrar respecte envers la Generalitat que presideix, i això està molt lluny del seu tarannà.
La decisió és aleshores de partit, no institucional. Però crec que farem malament si ens deixem dur pel desànim i la melangia, que és un costum molt habitual de l’esquerra en general i de l’esquerra valenciana en particular. Si Mazón finalment cau és per la resistència constant dels valencians i valencianes que s’han manifestat mes rere mes, és per la dignitat (eixa sí) dels familiars de les víctimes en el funeral d’estat. Si un personatge tan poc procliu a prendre decisions ha hagut de pressionar el seu home al País Valencià perquè dimitisca és perquè té ben clar que Mazón indigna una bona part de la ciutadania valenciana, i que fins i tot pot convertir-se en un exemple vivent de la negligència, però també de les prioritats, dels governants del PP. Mantindre’l és donar això per bo.
Crec que tenim la gran habilitat de transformar victòries en derrotes o de no ser capaç de gaudir-les. La caiguda de Carlos Mazón és una victòria de la societat civil valenciana. Cal gaudir-la, i celebrar-la, perquè a més és la condició de possibilitat d’encetar el duel per un trauma col·lectiu. La seua presència, les seues gracietes, el seu to de veu, la seua absència absoluta de sensibilitat i empatia, la seua xerrameca, obrien una vegada i una altra la ferida.
És clar que la caiguda de Mazón no ho és tot, i que persones que l’han aplaudit, que l’han defés, que fins i tot han mentit per ell continuaran en llocs de govern o, si arriba l’avançament electoral, a convertir-se en candidats. María José Català, alcaldessa de València, la principal preocupació de la qual en els dies següents a la barrancada era posar els llums de Nadal i que els turistes saberen que València ciutat no havia estat afectada, com si la Torre i les pedanies del sud no foren València, és una de les candidates millors situades, i sembla que la favorita de Feijóo. És com per a posar-se a tremolar.
No és només Mazón, el PP és un risc per al País Valencià i per als valencians i les valencianes. És més, és un perill literalment físic. Però la presència de Carlos Mazón al capdavant de l’administració autonòmica era humiliant, era profundament indigna. Hem estirat fort d’ací i d’allà i finalment ha tombat. Ara cal lluitar per a evitar que la ultradreta puga capitalitzar la insatisfacció.
Tot el que ha passat, fins i tot el fet que les decisions es prenguen a Madrid, ha deixat clar per a qui ho vulga veure, que cal una veu valenciana independent i no subsidiària. Del PSOE i de Diana Morant, sempre disposada a posar per davant de les necessitats del seu País l’estratègia estatal del partit, no espere absolutament res. De Compromís, de vegades pense que tampoc, però no soc capaç de trobar un altre lloc on dipositar la meua esperança. Per això desitge que siguen capaços d’abandonar la pulsió destructiva que els arrossega: MÉS la seua tendència a la unilateralitat i Iniciativa les temptacions jacobines i el propòsit intuït en la deriva d’Aitana Mas i Alberto Ibàñez de trencar Compromís per confluir amb Podemos i Izquierda Unida i tractar d’ocupar eixe espai subaltern de Madrid. Ho espere de tot cor, perquè són més necessaris que mai, tan necessaris com sempre, però per a això han de deixar d’adorar el primer vedell d’or madrileny que se’ls pose per davant i de deixar de tindre com a principal activitat la lluita interna contra el soci de coalició. Contribuir a la vertebració identitària del país i a la lluita pels seus interessos és una utopia necessària per la qual lluitar i que pot connectar amb les reivindicacions d’un poble bandejat per l’estat i sacrificat pels senyorets mandrosos. Tractar d’esdevindre crossa del PSOE i de la primera estreleta mediàtica de dins de l’M30 que es pose per davant, és renunciar a la raó de ser i caminar inexorablement cap a la irrellevència. I això els valencians i les valencianes no ens ho podem permetre.
En resum, que la caiguda de Mazón ha de ser un motiu d’alegria col·lectiva i d’empoderament. I que cal ser molt conscient que la lluita continua i que l’objectiu no pot ser convertir-se en una cooperativa de quadres poregosos a la recerca de carguito. I és el que el País Valencià es mereix: una esquerra valenciana que siga valenciana, amb mirada ampla, amb perspectiva, autocentrada i amb la dosi justa de valentia. Perquè és el que demana el moment històric, perquè no ens podem permetre que els prestidigitadors mentiders de la ultradreta puguen capitalitzar la retòrica de la insatisfacció. Per citar una vella cançó dels Brams, cal fer servir la diplomàcia de la rebel·lia. Sense complexos. Perquè nosaltres no som d’eixe món, perquè tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres i perquè afortunadament PSOE no hi ha més que un. Perquè cal assenyalar les causes concretes del descontent i la injustícia: la superba llunyania del poder central, sovint administració colonial, i els interessos prioritaris dels nostres senyorets.
Després de la caiguda de Carlos Mazón un altre País Valencià ha de ser possible.
