Ja fa molts anys que quan visc les manifestacions habituals (25 d’Abril, 9 d’Octubre, 1 de Maig, 8 de març…) tinc la sensació de compartir els carrers de la ciutat de València amb gent que habita en un món paral·lel. El passat dissabte dia 25, en la dotzena manifestació contra el president més mentider i més inútil que hem tingut al País Valencià, em va augmentar eixa sensació.
Com en cada convocatòria, em satisfà poder pregonar –tant per escrit com raonant-ho amb la meua colla d’amigues i amics- entrar en uns grans magatzems del centre de la ciutat (eixos que sempre pillen prop del recorregut de les manis) senzillament per a una necessitat fisiològica. Sempre ha estat així, un recinte hostil i repel·lent, símbol del capitalisme més ferotge. Una vegada dins, mentre buscava les escales mecàniques que menaven al racó d’evacuació, sortejava i ensopegava amb dones i homes del món paral·lel, amb llurs vestits de mig salari mínim interprofessional, olorant colònies de la paga extra o joies d’uns quants rebuts d’hipoteca. Però, sobretot, persones completament alienes a la realitat del carrer, al clam de milers de persones per una demanda que ja porta un any.
Tot seguit, isc al carrer disposat a afegir el meu crit al soroll col·lectiu de les proclames més corejades (Mazón, dimissió, el PPresident a Picassent…). Cada vegada s’hi afegeix més gent, amb pancartes o sense, amb samarretes amb missatge o sense. Fa calor, molta calor, per a ser finals del mes d’octubre. I de sobte veig, sense sorpresa, com algunes de les persones que habiten el món paral·lel creuen per meitat de la mani, amb les cares desencaixades per la repulsa que els causa l’ambient, carregades amb les bosses que porten eixe logo triangular (el dels magatzems de la pixera), alienes completament al nostre món. Ens freguen sense tocar-nos, sense sentir ni escoltar les dolçaines, els aplaudiments als familiars de les víctimes, de vegades l’impressionat silenci de la ràbia…
M’entristeix pensar que aquestes persones tenen –com nosaltres- el mateix risc i la mateixa vulnerabilitat i inseguretat amb governs com el del president Malson per a convertir-se (no ho desitge, és clar) en víctimes d’alguna desgràcia, que les catapulte al nostre món. I de la nit al dia, passen de perdre hores i hores en el laberint del centre comercial de la pixera, a esgrimir pancartes improvisades en cartolines per a protestar per alguna negligència del govern de torn, agreujada per les justificacions injustificables i les mentides marca de la casa.
Em considere afortunat de no tindre un motiu personal per a participar des d’un temps que ja no recorde en totes aquestes demostracions de força. Tinc les coses molt clares: un convenciment particular de les causes justes i una ideologia amb valors de pes i de trellat. Al món paral·lel tenen unes altres inquietuds o senzillament consumeixen canals de televisió estúpids, absents de notícies objectives i farcits de continguts de gent cridant en un plató, o troglodites futbolers insultant-se. Així i tot, tant de bo algun dia la gent del món paral·lel puga obrir els ulls, travessar la barrera invisible que ens separa i puguem sentir-los (i escoltar-los) al nostre costat per a maximitzar el gruix d’un poble unit i pacífic en la recerca de la responsabilitat política d’aquest abandó institucional.
