Era un matí de tardor que ben bé podria passar per un de falles, un d’aquells de caloret, paella i festa. Potser, per això mateix, Alatac estava més contenta que de costum. Aquell dia havia aconseguit burlar definitivament les al·legacions presentades contra el canvi d’accentuació del topònim de la ciutat i volia recompensar Agossaràs amb algun detall que anara més enllà de les prebendes convingudes pel servei prestat.
—Bon diets, Agossaràs! —el saludà per telèfon.
—Bon dia, Alatac! Què fem? Com va tot? —respongué Agossaràs, sorprés.
—On ets? Pares lluny de l’ajuntament? —anà directa al moll de l’os.
—Soc a la facultat de filologia.
—En aquell cau infecte de catalanistes? No fotes! —exclamà corpresa.
—Sí, filla, sí. Què volies?
—Tinc una bona nova! Ja ha estat aprovat el canvi de l’accent. Ja som Valéncia i valéncians!
—Bo! Allò de valéncians, encara ho haurem de treballar una mica. No acaba d’estar clar.
—Gràcies al teu informe hem pogut defugir l’allau d’al·legacions, totes d’allò més catalanistes. Imagina’t! És increïble la poca iniciativa que tenen els valéncians. Estic molt pagada del teu treball i t’ho volia recompensar d’una altra manera —li digué amb una veu suggerent.
—De… quina… manera? —preguntà Agossaràs mig espantat.
—Alguna vegada m’has comentat que volies conéixer el cap suprem, Malson Nosapunnyap.
—Sí. Soc un estudiós dels mecanismes que desenvolupen els homes d’estat per a no deixar-se arrossegar per les decisions del populatxo. Conéixer Malson seria tot un honor per a mi.
—Pues, ha fet un huec en l’agen per atendre’tua.
—No m’ho puc creure! On he d’anar?
—A la sala de glòries de la Xeneralitat en mitch hora.
—Tenia classe, però la suspendré… Fins ara! I moltes gràcies!
Amb la impaciència d’un xiquet, Agossaràs es posà el vestit daurat de superheroi i, abillat d’aquella guisa, s’apropà a l’aula per a penjar un cartellet de «classe suspesa» i tot seguit s’arrencà a volar pel mateix corredor de la facultat en direcció a la finestra.
València a vista d’ocell era senzillament espectacular: avinguda Blasco Ibáñez, passeig de l’Albereda, Museu Sant Pius V, Torres de Serrans, Basílica de la Mare de Déu, carrer Cavallers i Palau de la Generalitat. Un recorregut ben bonic que reviscolava el sentiment valencianista per necessitat. Entre continus sotracs de desacceleració, aterrà al bell mig del carrer amb el cor en flama i molt emocionat. El conserge s’estranyà en veure un superheroi amb vestit de gala esperant que li obrira la porta.
—Bon dia! Té cita amb algú? —li amollà en un to quasi despectiu.
—Sí, he quedat amb Malson Nosapunnyap.
—És vosté Agossaràs de la facultat de filologia?
—Efectivament!
—Passe! L’espera al seu despatx.
Les estances del palau eren d’allò més solemnes, el ric cassetonat del sostre i l’escut amb la senyera recordaven un passat esplendorós. Feia poc que havien estat rehabilitats i lluïen quasi com si foren nous. Malson Nosapunnyap havia deixat la porta del despatx oberta i havia fet pujar una ampolla del millor cava valencià i uns canapés de caviar iranià.
—Bones dies, Agossaràs! Quines ganes tenia de conéixer-vos! —exclamà Malson amb posat estirat, com de militar de l’antiga Unió Soviètica.
—Bon dia! El gust és meu! —reconegué agraït per aquella floreta.
—M’han dit que esteu fent un estudi dels homes d’estat i que us aniria bé saber quina és la meua estratègia per suportar millor els atacs de l’esquerra catalanista.
—Sí, més o manco —confirmà una mica dubtós.
—El truc està en pensar que dirigisc una societat d’enemics. Com en altres països, la nostra societat s’ha fundat a partir de dos bàndols contraris. Podria pensar que és una societat de ciutadans, però aquest és el discurs de l’esquerra i no es tracta d’acabar dient el mateix que els comunistes.
—I els drets fonamentals? I la Constitució Espanyola i l’Estatut d’Autonomia?
—Paperassa. Textos que s’han fet perquè calia omplir el buit deixat per la dictadura, però que, en tot cas, són literatura benintencionada, quasi infantil. Les nostres lleis són d’obligat acompliment, sobretot, per als nostres enemics. Els amics i aliats poden defugir l’acció de la llei. Sempre hi ha serveis, com el que ens heu prestat vós, que mereixen una gratificació ultra legis. Tenim molts aliats col·laboradors que ens ajuden a executar iniciatives de l’acció pública seguint aquesta via. No hem vingut ací a fer amics. Ja els teníem abans de les eleccions.
—Aleshores, no representeu tot el poble valencià? —preguntà Agossaràs esmaperdut.
—Negre sobre blanc sí, però només així. La veritat és que solament represente els meus amics i aliats. Això és l’única convicció que em reconforta en aquest moment.
—Per què dieu això? Que no representeu els damnificats de la dana?
—Us posaré un exemple perquè m’entengueu. Sabeu que a Israel també viuen palestinesos. Diríeu que Netanyahu representa les comunitats palestineses d’Israel? Òbviament, no. I encara podem fer una altra pregunta més delicada. Us imagineu Netanyahu plorant pels morts causats per ell mateix a Palestina? Lògicament, tampoc. I a Franco, us l’imagineu plorant per les sentències de mort que va signar al llarg de cinquanta anys de dictadura? De cap manera. És a dir, la mort d’un enemic no es pot plorar; en tot cas, seria justament a l’inrevés. Com comprendreu no pense mostrar pietat per ningú que no siga familiar, amic o aliat meu declarat. Una errada d’aproximació podria ser fatal.
Agossaràs tenia el cap com una mangrana a punt d’esclatar. Malson li havia mostrat el seu autèntic rerefons i no acabava de pair aquella informació tan comprometedora.
—Us diré més: la veritat està tan sobrevalorada que ens hem hagut d’inventar l’omertà per a reemplaçar-la quan siga necessari. O dit d’una manera més diplomàtica: una mà renta l’altra, i totes dues, la cara.
Justament en aquell precís instant, s’hi feu present Alatac com si fora un huracà. Sense trucar, espentà la porta i es dirigí directament cap a Malson, amb una energia desbordada.
—Encara no li has dit res? —preguntà enervada, assenyalant Agossaràs.
—Ens estem coneixent. La tertúlia necessita temps.
—Pos, anem al gran! Que tinc pressa!
Agossaràs, una mica incòmode per aquella irrupció tan sobtada, esperà pacient el motiu de tanta urgència.
—Alatac vol que també justifiques l’accent en valéncians.
—Ja m’ho ha dit adés, però no puc fer-ho: valencians és aguda i acaba en consonant més essa. No es pot accentuar —argüí, assenyat.
—Tu no estaves revisant el sistema d’accentuació del valencià? —inquirí Alatac amb decisió.
—Sí, clar!
—Aleshores és ben senzill. Vull que inclogues l’accent etimològic, com en francés. Vull que valéncians puga existir. Reflecteix la pronúncia d’un anglés intentant parlar valencià i mos tenim que obrir al món, a la llengua del futur.
—Però la llengua no evoluciona a petició dels particulars! —exclamà Agossaràs, angoixat.
—Tant em fa! Inventa’t el que vulgues, però el proper canvi serà per al gentilici del cap i casal, que per això som la capital del Regne de Valéncia. Queda clar?
Agossaràs se la mirà entristit en complet silenci.
—Queda clar? —insistí Altac.
—Clar i alatac —respongué superat pels esdeveniments.
—Recorda sempre això, Agossaràs: una mà renta l’altra… —afegí Malson tes com un general romà.
—… i totes dues, la cara —acabà la dita, eixugant-se la suor del front.
—Vinga, pues! Agossaràs, a treballar! A vore què t’inventes!! —reblà Alatac la conversa amb un somriure maliciós.
Decebut i pensatiu, s’alçà de la cadira i s’apropà al pati, desplegà la capa alhora que s’abocava a la finestra i mamprengué a volar, amb la sensació que aquella podria ser l’última aventura com a superheroi.
