El parlamentarisme a casa nostra no para de segregar immundícia. Hauria de ser un model de respecte i convivència, però prefereix fer d’altaveu i espill de la mala llet made in Spain. Fou abans l’ou o la gallina? ¿Hi ha els polítics que cada poble es mereix o la majoria ciutadana és una massa ensinistrada i alienada pel fosc espectacle de la política? Probablement ni una cosa ni l’altra. Però la democràcia trontollant que l’Estat espanyol arrossega des de poc després de la mort de Franco, plena de forats per on s’esgolen les bones maneres, la intel·ligència i la vacuna de la cultura, desemboca directament al clavegueram per tornar-ne a emergir, en un cicle viciós, a les més altes esferes del poder. Ja li poden posar llacets, dies de la hispanitat o de la raça, desfilades sumptuoses, gols de la Roja i tota la grandiloqüència amb què el poder intenta amagar les seues vergonyes, que la realitat dels nostres dies, mirant el teatre d’ombres parlamentari, s’assembla molt més a la baralla a garrotades del quadre de Goya que a cap altra cosa. ¿Què direm del corral valencià, presidit per un individu com Mazón, que en qualsevol altre país de tradició més sòlidament democràtica no només hauria dimitit ja fa un any sinó que ni tan sols hauria passat el mínim control de qualitat política i humana, si és que tal cosa existeix? Mirar cap a altres latituds, tanmateix, no consola gens. La mala salut de ferro del capitalisme extrem en què la humanitat està ofegant-se globalment produeix arreu monstres com Trump, Netanyahu o Putin, i no farem la llista més llarga.
Per a un determinat tipus de polític, dissortadament el més abundant, es tracta d’aconseguir o mantenir el poder a qualsevol preu i a través de qualsevol mitjà. Sense que aquest codi deontològic d’una professió que no hauria de ser-ho sinó en casos excepcional siga exclusiu de cap partit o tendència, sol ser en la bancada de les dretes on amb major solvència i persistència s’asseuen els culs capaços de prescindir de tot component ètic per tal de salvaguardar els privilegis propis i els de la pròpia classe o grup. La mala llet del fanatisme, unida a la proverbial indigència cultural de la majoria dels polítics, és un còctel perillosíssim que soscava els fonaments de la democràcia. Quan hom s’estima més la carnassa i l’excitació dels instints més sanginaris que la raó i els arguments en la pràctica parlamentària és que l’estat de dret ja pateix una necrosi de pèssim pronòstic.
Quan el diputat del PP i exalcalde de Benidorm Manuel Pérez Fenoll, en resposta als aplaudiments que Juan Bordera va rebre dels seus companys quan es va reincorporar al seu escó després d’haver estat empresonat per les autoritat israelianes com a integrant de la Global Sumud Flotilla i haver patit maltractaments durant la seua detenció, li amolla “¡Qué gordito has vuelto de Auschwitz!“, no solament està fent una broma macabra i desenfocada. Està fent pur i dur negacionisme ultradretà de doble via, rebaixant la magnitud de la tragèdia provocada pel nazisme i la del genocidi dels palestins, no menys real i documentat, encara que el seu objectiu principal era igualment innoble: menystenir l’esforç solidari de Bordera i de tots els activistes, com si en comptes d’una iniciativa que posava en risc real les seues persones i pel quan havien estat detinguts i vexats haguessen viatjat en un creuer de luxe per gaudir de les plàcides ofertes turístiques de València o Benidorm. Aquesta barreja de premeditada ignorància i voluntat narcòtica que va exhibir en mala hora el diputat benidormí és exactament la mateixa que practiquen els feixistes de Vox cada dia, de manera que no és gens desbaratat identificar els uns amb els altres com gossos amb idèntics collars. Però tot s’ha de dir, les maneres, per importants que siguen per a la bona salut democràtica (com a causa i efecte que es retroalimenten), no ens han de fer mirar el dit en comptes de la lluna. Els exabruptes de l’estil del proferit pel diputat del PP no són res comparats amb els atacs directes a la línia de flotació del poble valencià, les envestides negacionistes de la unitat de la llengua, el seu arraconament en tots els àmbits, la seua conflictivització constant, la subvenció a entitats agòniques antivalencianes i el llarg etcètera amb què està emmerdant-nos el desgovern de Mazón i els seus aliats de Vox. Estem pagant un preu massa alt perquè aquests espavilats continuen xuplant del pot de males maneres i escampant la immundícia.
Per sort cada vegada hi ha una massa crítica més gran de ciutadans que no s’empassen la mala llet parlamentària i els seus aparells de propaganda. I que ix al carrer a reclamar una pau justa per a Palestina, amb la memòria viva de totes les tragèdies passades i presents i alerta contra l’embranzida feixista que pot pintar les coses encara més negres, com ha demostrat la vaga general del 15O i les manifestacions solidàries d’aquests dies. Prompte ho farà, com des de fa un any, per clamar justícia pel desastre de la Dana i en defensa decidida del valencià i de la dignitat del País Valencià. Ai quan tota aquesta força s’articule en forma de veritable subjecte polític! S’empassaran la mala llet i els seus insults (que ho són també a la intel·ligència) amb creïlletes.
