En seure a escriure aquesta columna són les set del matí d’un diumenge qualsevol. Suposadament el silenci és l’única companyia que hauria de tenir, però no. Des del carrer arriben les veus d’un grup de jóvens que tornen a casa de retirada després d’una nit de festa que no sé si pensaven allargar tant, però ha anat així. No criden, però entre el silenci absolut del poble les seues paraules semblen crits. Trac el cap per la finestra, més per curiositat que per enveja, i mentre els observe comence a pensar que no hi ha dos termes més ambigus que “anar” i “tornar”. Els mire i certifique que tornen a casa derrotats, amb l’eufòria desinflada, tal volta amb alguna anècdota memorable que farà més suportable la setmana, però sense l’energia que portaven acumulada quan la destinació era altra, quan anaven de festa i no ara que tornen. Fins feia unes hores, anar era deixar una porta oberta a les possibilitats, a la diversió. Ara, tornar és només buscar el descans i fer del diumenge reconstituent. I així, sense saber ben bé per què comence a pensar en com la destinació canvia les expectatives. En com de diferent és anar a l’hospital o tornar de l’hospital, anar de viatge o tornar de viatge, anar a la compra o tornar de la compra… i una llarga llista de supòsits que finalment em porten a reflexionar que potser tot allò no estaria ocupant els meus pensaments si simplement no haguera anat cap a la finestra feia uns minuts.
Però, no sols la destinació canvia les expectatives, de vegades també ho fan les circumstàncies. Fa uns dies acompanyava la meua filla a un concert d’un dels seus ídols. Admiració no compartida per ambdues en absolut, però que comptava com un d’eixos sacrificis a afegir a la llista interminable de fites de mare patidora. L’eufòria prèvia anava incrementant-se en l’ambient segons avançaven les hores (per a mi interminables) a les portes del recinte que acolliria aquell esdeveniment. I no ho dic per les relacions exprés que van començar a sorgir en aquella cua, que també, sinó per l’emoció desbordant d’un públic ansiós per moure’s al ritme que marcaren les cançons de l’artista en qüestió. (La identitat del qual no revelaré per a mantenir a estalvi la meua dignitat). Emoció que va esdevenir desconsol de colp en començar a rebre als mòbils un missatge que anunciava la suspensió de la convocatòria al·legant motius de salut de l’actuant. Així, sense més ni més, els riures van passar a llàgrimes, moltes llàgrimes i l’ambient va passar a desolació. Una desolació desmesurada des del meu punt de vista en tant que per a mi allò només havia estat una pèrdua de temps, però per a la resta, havia estat per damunt de tot, una pèrdua d’il·lusió. En un segon tot va passar a una fosa en negre mentre el món semblava haver deixat de tenir sentit per a aquella colla de fans decebuts que transitaven entre el desconsol i la impotència, entre la incredulitat i el dolor. Curiosament, en cap cas ho feien entre la ràbia, com si tot el que poguera fer aquell personatge digne de la seua admiració poguera estar justificat.
Mentre contemplava aquella escena que no podia més que qualificar d’exagerada, i les reaccions dramàtiques dels que m’envoltaven, vaig retrocedir només un parell de mesos enrere quan després de programar un viatge a Roma amb la il·lusió de veure en directe una de les meues escultures més admirades, tot va quedar en un no-res. Vaig poder estar davant d’ella, sí, però entre nosaltres hi havia un panell gegant que aconseguia que el meu somni passara a malson, i despertara, en mi sí, una ràbia sense límit, ho reconec obertament. I en eixe precís instant vaig ser conscient que les il·lusions poden o no ser compartides amb la resta, però les decepcions són igual de doloroses per a uns que per a altres. I sí, també que anar de concert pot ser una cosa, però tornar, també pot ser una altra totalment diferent.
