Per estalviar malentesos, entenc l’AVL com un ens necessari i imprescindible que ha de continuar vetllant pel valencià i treballant en la normativització i el foment d’un patrimoni cada cop més sotmés i exposat als interessos partidistes dels qui el volen fer desaparéixer.
A més, no intentaré entrar en aquella part del debat sobre la llengua que inclou un to cada vegada més acadèmic, perquè no gosaria refutar res sobre llengua en cap de les seues disciplines al doctor Abelard Saragossà, ni al seguici que l’envolta, perquè no em considere preparat per a rebatre arguments que, des del seu pedestal acadèmic, consideren irrefutables. Ni tampoc mamprendria el vessant del debat que proposen els Mazón, Rovira, etc., perquè segurament no em podria aguantar la pixera o les ganes de… bé, m’ho guarde.
Dit això, aquest article només vol destacar un neguit que em genera una de les joies amb què la colla de cínics que ens governa insulten la nostra intel·ligència. Perquè clar, quan algú titlla l’AVL de catalanista, què voleu que vos diga?, passa a ser un convicte del cinisme en el seu màxim espectre. La realitat és que fa por i ràbia escoltar les barbaritats que s’estan dient, i em dol especialment que un dels meus professors de referència haja tingut un gest tan amable amb aquells que tenen l’única intenció de destruir qualsevol bri de valencianisme. L’entenc, de veritat, l’he llegit i intentat acceptar, però no puc suportar veure’l en el bàndol equivocat mentre obvia que, a pesar del que diu un ínclit lingüista també de referència per a mi, la política lingüística, com tots els camps on la política té el poder de decidir, també ha d’estar feta pels qui n’entenen, i no deixar-la en mans d’ineptes que fan de la llengua una arma llancívola.
Tot plegat em preocupa perquè fins fa poc l’AVL era tractada com el sector rebel de la unitat de la llengua. Sí, òbviament la reconeix, com no pot ser d’una altra forma excepte en el paradigma paranoic del Mazón aquest que ens ha tocat viure i que no es mereix ni que l’esmentem quan parlem de llengua. Però qui s’hi ha interessat des de sempre sap dels intensos debats generats, fins i tot fins a arribar al punt de “col·lisió” (com apuntava l’acadèmic valencià Miquel Àngel Pradilla en una entrevista a La Veu dels Llibres), que l’AVL ha tingut històricament amb l’entitat creada per vetllar per la llengua en tot el seu domini lingüístic, l’IEC. Com a exemple senzill em ve al cap la polèmica a l’entorn dels mots que deixaven de ser barbarismes per a l’AVL, com ara barco, i s’acceptaven sense consens a l’aixopluc de rebentar el “purisme lingüístic” que, segons ells, emanava de la Secció Filològica de l’IEC. Sí, sempre en parlàvem que eren debats que només quedaven en les ments dels qui considerem la nostra llengua una forma de vida, però ara, el debat s’ha traslladat a tot arreu.
Aquesta línia de treball de reivindicar els usos habituals de la parla valenciana cal defensar-la i aplaudir-la, però diria, i potser la cague, que el posicionament de no arribar a consensos amb l’entitat que té en l’horitzó tot el domini lingüístic, marca una tendència a renunciar a formar part d’una comunitat lingüística de deu milions de parlants. I això seria un error irreparable. Cert és que personalment també trobe a faltar reaccions contundents quan des del govern s’organitzen campanyes com la del “Vixca”, però vaja, potser soc jo el catalanista. I pregue que ningú ho entenga com un retret, en absolut, insistisc en la meua defensa pel flux inesgotable (potser exagere) de treball que proposa l’AVL tant en la normativització de la nostra llengua com en el foment de la mateixa, ara bé, honestament, altra cosa no ho sé, però aquesta distància amb la resta de comunitat lingüística, massa catalanista no sembla.
No sé, tinc la sensació que dir que l’AVL fomenta el catalanisme és una absurditat que només es pot acceptar des de la ignorància més profunda, i que aquest missatge ha entrat en el debat social a través d’una manipulació mediàtica feta des dels sectors espanyolistes que tan bé la fan servir. Ara mateix el debat ha pres un biaix ideològic que denota símptomes del tipus de societat en què vivim, i escoltar els arguments dels polítics castellans que governen un territori on la llengua pròpia és una altra, és un desficaci al qual només donen suport els interessos mercenaris d’uns quants. No oblidem que el seu únic objectiu és empentar el valencià a la desaparició absoluta, i eliminar l’AVL és, ara mateix, la batalla més propera, però no l’única. I ho faran, sense cap novetat, atiant els fantasmes del catalanisme en tot allò que intueixen com a valencià perquè els seus acòlits més radicals ho defensen com siga, insistisc, com siga. I no cal que ens refugiem en la ingenuïtat més prosaica (sense pedanteries), el problema no és ni Catalunya ni el catalanisme, ni ho ha sigut ni ho serà mai. El problema per a aquesta horda d’impresentables és tot allò que no faça olor a l’Espanya que tant anhelen, i alerta, que encara en queden moltes de cunetes buides i ja saben com omplir-les.
