L’imperialisme, com a fase superior del capitalisme, retorna amb tota la seua virulència des de la cripta mediàtica on l’unipolarisme imperial l’havia arraconat des del triomf (temporal) dels Estats Units d’Amèrica contra l’URSS. La globalització, doncs, no era (en aquesta fase històrica està ja amortitzada) una fase superior de l’imperialisme, sinó la forma concreta de la dominació econòmica, cultural i militar d’un imperi hegemònic (l’Hegèmon) sobre la totalitat dels recursos del planeta i l’espai conegut. El contrari era i és propaganda cultural.
La globalització, deien des dels mecanismes de producció i reproducció de propaganda, venia a tancar aquesta fase històrica de competències entre estats amb una idea força que lligava l’evolució humana amb la del capital i el sentit comú imperial; i on el progrés lògic del capital és el neoliberalisme, el progrés lògic de l’imperialisme és l’imperi globalista i la lògica d’aquest progressisme assumit sense fissures per l’esquerra també és la submissió dels pobles als interessos dominants.
I mitjançant aquesta estafa cognitiva i material, tractaven de fer creure o imposar que l’imperialisme, per tant, desapareix davant de la inexistència d’altres subjectes imperialistes i que la dominació total d’un d’ells i la imposició d’un nou sistema “basat en regles” era suficient per a disciplinar totes les sobiranies de tots els pobles del món i subordinar-les als interessos de l’hegèmon. Una autèntica bestiesa impossible de perdurar en el temps si no és mitjançant el genocidi i la guerra com estem veient, perquè els éssers humans i, per tant, els pobles, no accepten l’opressió i el pillatge eternament.
El genocidi com a instrument d’aniquilació dels pobles que no volen assumir la seua existència com la d’un objecte colonial i desenvolupen, o ho intenten, les seues xarxes autònomes, comunitàries, econòmiques, culturals i nacionals i les guerres per aquelles comunitats nacionals ja constituïdes en estat que no volen cedir la seua sobirania a una norma que subordina els seus interessos als interessos de la maquinària de dominació i acumulació de capital, són elements imprescindibles en aquesta nova fase mundial d’esgotament progressiu i accelerat del sistema totalitari en tots els seus vessants i una realitat que acabarem vivint en primera persona.
Hui vivim un realineament geopolític transcendental on tots els països que han sigut expulsats de l’òrbita imperial o que no estan disposats a subordinar la seua sobirania comencen a fer passos en la cooperació econòmica, cultural i militar. Xina, Rússia i l’Iran són els més significatius, però no necessàriament els més importants des d’un punt de vista popular. Níger, Burkina Faso, Mali, Veneçuela, Colòmbia, Cuba i Bolívia són només uns exemples de com els pobles lluiten per preservar la seua sobirania i avançar en la seua independència. Palestina, el Líban i el Sàhara Occidental l’exemple d’aquestes resistències populars en el nostre àmbit cultural i social (la Mediterrània i l’estat colonial espanyol).
El que estem veient respecte a la guerra en Europa és molt alarmant i preocupant. La retòrica bèl·lica forma part de la mateixa guerra i ara mateix totes les forces institucionals europees l’han assumida i la promouen en tots els espais de la seua intervenció políticoeconòmica. El més preocupant no és que el vassallatge de l’oligarquia europea als interessos imperialistes nord-americans és total; molt més preocupant és l’acceptació de la inevitabilitat del conflicte per part de les classes treballadores i populars. Inevitabilitat que rau en la seua passivitat davant la creixent política de guerra i en l’acatament de la ideologia nihilista en el seu vessant determinista: la guerra és inevitable perquè ho diuen els aparells de propaganda i no es pot fer més que mirar, observar i perdre drets, conquestes populars i ja veurem si també la vida.
Aquesta passivitat no surt debades (recordem al secretari general de la UGT clamant com un babau a favor d’impostos per a la guerra o algun ex demanant l’enquadrament militar de la nostra joventut), és el resultat de la forta contenció del capital i l’estat a les organitzacions dels treballadors i treballadores (caldrà en algun moment parar-se a analitzar també si l’entrega de la nostra llibertat a l’estat durant la pandèmia no ha accelerat les condicions per a la situació històrica que s’obri en aquests moments) i d’una forta repressió històrica que ha aconseguit marginalitzar la contestació revolucionària i rupturista cooptant les organitzacions clàssiques de l’esquerra, fent-les assumir la ideologia liberal (neoconservadora) i expulsant la possibilitat del canvi de sistema dels seus programes d’acció política i sindical.
Les classes oprimides han vist desaparéixer un horitzó de canvi real i, per contra, l’institucionalisme postmodern, els quadres de funcionaris dels” nous agents socials” i la nova representació “revolucionària” és fabricada des dels estrats de les capes més acomodades del camp del treball (quan no de la burgesia baixa) i les seues formes són les òptimes de les aules de ciències polítiques o de les ONG més radicals i assistencialistes i que remarquen, com a element fundacional, l’enfortiment de les institucions i no la ruptura i el combat contra aquestes.
Pot ser, com a possibilitat, que aquesta dinàmica de lluites neutres que no sols no ataquen les institucions del capital sinó que les acaben reforçant haja ajudat a espentar, al costat de la força del mateix règim dura i constant, a les classes més pauperitzades a l’aïllament, la solitud o, directament, a les forces de l’extrema dreta o a la seua autodestrucció.
Al remat, maduren les condicions per a l’ampliació del conflicte militar en Ucraïna, s’obrin les portes a la utilització d’armes nuclears tàctiques i la crònica mediàtica regolfa de preparatius per a la guerra mentres el gruix de les classes treballadores no acaba de trencar en les lloses que impedeixen transcendir els límits de la contestació atacant al sistema que genera la seua repressió i assenta les condicions, amb la seua passivitat, per al seu mateix sacrifici.
Agafar consciència d’aquesta situació és vital per ressituar la nostra pròpia condició colonial evidenciada per la DANA, però que es manifesta com una constant històrica des de, almenys, 1707 amb les seues polítiques extractivistes i saquejadores dissenyades per Espanya per al nostre País Valencià. Com a poble hem de decidir en aquesta cruïlla històrica la posició on es volen situar. O donem suport a les forces genocides i als impulsos bel·licistes imperialistes o obrim al nostre territori, baix les nostres característiques, formes i realitats, a un moviment popular agermanat que lluite per transcendir aquesta paràlisi en la contestació i que ataque a les formes del capital i a les forces colonials amb tota la duresa i contundència que es puga articular des de la unitat popular, la lluita de classes i l’alliberament nacional.
La contestació actual està profundament marcada per l’empremta del postmodernisme fabricat com a resposta de la crisi del 2008. On la contestació (molt nombrosa cal dir-ho també) no posa en qüestió en cap moment el funcionament de l’entramat de dominació. La gent, el poble, reacciona davant qüestions puntuals del règim per la injustícia que representen, però les protestes, la major part de les vegades, no són més que una escenificació, un espectacle, que genera la sensació d’estar combatent al sistema, però que en realitat no està atacant les seues bases fonamentals.
Al marge d’aquest espectacle, o contemplant-lo amb atenció, l’estat i la seua canalla caciquil observa com després de cada protesta ni cal agranar cap vidre ni s’ha interromput el ritme de cap de les grans ciutats. La contestació, per tant, no supera cap dels límits i s’alinea amb l’institucionalisme demanant reformes, imputacions o dimissions, mentre ni tan sols planteja, com a possibilitat de lluita, que a aquest sistema no li val cap reforma que ens done un temps que ja no tenim i que el pragmatisme que crida estrepitosament que el deixen participar en la gestió del caos ha de ser rebutjat com a eina d’emancipació.
La ruptura i l’alliberament són dos aspectes centrals de plena actualitat i si no els tenim presentes en l’organització de les nostres estructures de contestació no podrem mai treballar la moral colonitzada que s’expandeix per tot el nostre present. No podem créixer, des d’un punt de vista organitzatiu, si no tenim clarament delimitats quines forces són agermanades i sumen per la unitat popular i quines, realment, treballen per debilitar les nostres posicions de força.
El País Valencià no caminarà, d’una forma decidida, envers la ruptura colonial i l’alliberament popular, mentrestant no perdem la vergonya d’expressar-nos com una nacionalitat oprimida i fem servir, com a element de cohesió i dintre de l’estratègia d’alliberament, un nacionalisme revolucionari que situant-nos com a subjecte polític, centre la seua activitat política, cultural i social en el combat, des de baix, dels diferents nivells d’opressió colonial que patim.
