Malson, Nosapunnyap per als amics, dictà a la secretària amb veu de “quefe”.
—Senyoreta, senyoreta, escriga, escriga… Estimat amic en la discòrdia, Sinyor Pompom, per la present el convide al Palasio de la Generalitat, per a tindre una reunió molt important i que no podeu retrasar, eh! Agossaràs, res de dir retardar.
—Bé, bé —confirmà Agossaràs— posats així, retrasar, i no se’n parle més. La reunió ha de ser demà matí a les 10 hores, al Saló de Glòries.
—Igualment escriga-li a Alatac, que vinga sense excuses ni maldecaps, i preparada per a lluir palmito al Saló de Glòries.
Malson, Nosapunnyap per als amics, es fregava les mans. “Demà serà un dia decisiu”, pensava en veu alta. Havia tingut dies roïns últimament, però ara era ja hora que la sort li canviara, i tot seria gràcies a la llengua, al valencià del Reyno, del Cap i Casal. Només faltaria.
Esperava que les hores passaren i vinguera l’endemà on el grup triomfaria de manera descomunal, i ell al capdavant. S’alçà abans d’hora, clar. Estava ben aviat al Palasio, amb el cap ple d’ofertes i borumballes. “A vore com queden tots els seus plans”, es digué. Tenia bons deixebles.
A poc a poc s’anava fent l’hora de la trobada. La primera que aparegué va ser Alatac molt ben arreglada i amb el collar de perles, que no podia faltar-li i un tratge d’anar de boda. Malson, Nosapunnyap per als amics, ja entrava per la porta i Alatac estava esperant-lo al Saló de Glòries.
—Sempre arribs tardet, menut echemplo —digué Alatac, com a ella li agradava parlar, mig, mig.
—Per cert Malson, Mendeclit ha estat una bona substituta, tenim que tindre-ho en conte, i fer-li alguna ofrena que altra, el ban que va escriure no tenia desperdici, en nostra dolça lengua llemosina —comentà Alatac.
Malson, Nosapunnyap per als amics, va fer una carraspera i es va asseure en la poltrona. S’estirà la xaqueta del tratge, però no donava més de si, li venia curta i estreta. Els pantalons ajustats i marcant figura, que, què! En això que aparegué Agossaràs.
—Molt bon dia exel·lentíssims! —es va adreçar a tots dos—. Ja em direu de què va la reunió.
I també s’hi va asseure. Faltava Pompom que aparegué després d’un quart d’hora tot disculpant-se.
—Siutadans de lo Reyno! Ja soc ací! —solemne i tot roig com una tomata, va prendre seient al costat d’Alatac.
Malson, Nosapunnyap per als amics, li va fer un senyal a la secretària.
—Cride qui cride no estic per a ningún. Ni que caiguen chufos de punta, com amb la DANA dels collons. M’has entés bé, pues ale, a la faena.
—Podem comensar ya? Tinc una reunió amb els de la RACV, que em volen fer un homenatge pels serveis prestats, y no m’agradaría arrivar tard —demanà Agossaràs neguitós.
—Bé! —va dir Malson—. Atenció, estem ací per donar forma a un treball molt, molt important. Tenir que fer que nostra dolça valenciana llengua llemosina, siga nostra a soles. Que no mos la furte ningú i que siga de moatros. Tu, Agossaràs, et posaràs a escriure un llibre nostre, el valencià com es parla al carrer, i tens que fer que Pompom i Alatac treballen amb ganes, perquè es tinga a totes les escoles de la Nidad Valensiana, a tots els llocs i que no falte en ningún trocet de nostra terra.
—No és possible, és del tot impossible —protestaren Alatac i Pompom.
—No sigueu ploramiques, no és tanta faena. Estic disposat a fer de màrtir, a fer el sacrifici de ser l’únic acadèmic consagrat del Reyno. Tots els altres no interessen, són uns catalanistes i amb cada recerca, cada publicació deixen en evidència el sentiment valencianiste. És la missió de la meua vida. Vaig nàixer justament per a això i, endemés, va en el sou tan generos que m’ofreneu —declamà Agossaràs, quasi en estat de trànsit.
Malson, Nosapunnyap per als amics, pegà un colp de puny a la taula.
—S’ha acabat la tonteria. Teniu que posar-vos a treballar de valent i res més. Farem que el valensià del carrer siga el que valga i estarem en la glòria per sempre. Per damunt de la Universitat, per damunt de l’AVL, per damunt dels manifestants, per damunt de Vox, i també per damunt de qui fasa falta. Som els líders del poble escollit, que no se us oblide.
—Però farem com aquells governants de fa tres-cents anys: tot per al poble, però sense el poble, que la pasta s’acaba molt de pressa— reblà Pompom amb una mirada que feia por.
—És curiós que els polítcs més moderns, fasa tants anys que estan criant malves —deduí Alatac, fent un sospir.
—Sempre se’n van els millors! —conclogué Mentdeclit—. Ara estem governats per una colla de comunistes bolivarians i catalanistes independentistes, però se’ls acaba el xollo.
—Només nosaltres som el futur i això els té que quedar ben claret —reblà tot solemne Malson, Nosapunnyap per als amics.
—I si continuarem amb el ball dels noms? Què us sembla? —suggerí Pompom amb ulls felins.
—No hem tingut prou amb Valéncia? —preguntà Agossaràs sorprés.
—Hem tingut poc ressó. Necessitem alguna cosa més grossa —continuà Pompom fent-se l’interessant.
—Més grossa que el nom del cap i casal? —preguntà Alatac, esbalaïda.
—Més grossa encara —confirmà Pompom, tot seriós.
—Vinga, dispara! Que tinc taula al Ventorro! —li esperonà Malson, Nosapunnyap.
—Podríem fer servir la majoria en les Corts per a canviar el nom de l’AVL. Que passe de dir-se Acadèmia Valenciana de la Llengua a Acadèmia de la Llengua Valenciana.
—Genial! Com no se’ns havia acudit abans? —es preguntà Mentdeclit, absolutament bocabadada.
—Així no podran dir en cap circumstància que la nostra llengua no és la llengua valenciana —reconegué Alatac, mentre ho anotava tot a la llibreteta.
—I haurem guanyat la batalla, per sempre més —conglogué Malson, Nosapunnyap amb un somriure pervers.
Una sensació de falsa felicitat, semblant a aquella del guanyador de la loteria que no ha comprat la butlleta, va envair l’anims de tots els superherois. Esclataren en un seguit incontenible i desmesurat de víctors, somriures i abraçades que conclogué la reunió amb una vana esperança. Una més d’un llarg reguitzell.
