Per primera vegada des que tinc ús de raó civil i política, m’estic plantejant seriosament deixar de seguir les notícies d’actualitat política espanyola. És una mesura dràstica, però és que la meua salut mental perilla. És tal el nivell del que en teoria de la comunicació s’anomena bullshit (caca de vaca, sí), que ja no puc més. Des de fa anys vivim immersos, més avall dels Pirineus, en una espiral de confusió i odi que ho supera tot. En diuen polarització, però és una polarització perfectament interessada i organitzada.
Com sempre que governa l’esquerra, la socialdemocràcia o la dreta civilitzada (tatxeu el que no procedisca), els sectors ultres espanyols armen la de Déu fins aconseguir el que volen: governar ells. Llavors tot és bondat i pardalets cantant. Però ja ho han fet. Va passar al final del mandat de Felipe González (vos enrecordeu del “Sindicat del crim”? Jo perfectament), es va agreujar moltíssim amb Zapatero i ara, amb Pedro Sánchez, és a vida o mort. Tot això a Madrid, és clar, que és on es trauen les faves de l’olla. La resta no comptem, però també som a taula.
No és un fenomen ara mateix exclusiu d’Espanya, certament. Mireu si no la que està muntant Donald Trump als USA arran de l’assassinat de Charlie Kirk. Els Estats Units caminen cap a un sistema autoritari, postdemocràtic, davant dels nostres ulls, i açò només és el principi.
El tal Kirk, per cert –un ultradretà de manual- és l’autor de la següent frase: “Em sembla un preu raonable que algunes persones resulten mortes a canvi que es puga mantindre el dret a portar armes”. Doncs això mateix, senyor Kirk, allà on estigues. En diuen, simplement, justícia poètica.
A Madrid el boicot a la Vuelta, la setmana passada, per part de les masses alterades per la massacre de xiquets a Gaza (és que la gent protesta per tot) ha servit per acumular tones i tones de bullshit. A l’endemà que la presidenta Ayuso, sempre tan cuqui, acusara els cent mil manifestants de ser agents de la Kale Borroka, El Mundo es despatxava en portada amb el següent titular: “La Policía identificó a nueve condenados por Kale Borroka en Callao y a varios yihadistas durante el tumulto de la Vuelta”. Firma la diguem-ne notícia la diguem-ne periodista Gema Peñalosa, que a sa casa la coneixen (però recordeu-ne el nom). De seguida la Policia desmenteix la dada: cap dels noranta identificats pels disturbis tenia cap relació amb la Kale Borroka ni amb el gihadisme. Però és igual. La periodista diu que ja ho sabia, però que tenia la intuïció que el que ella deia era veritat…
No sé per què alguns continuen considerant El Mundo “premsa seriosa”, en oposició a la jungla d’internet. O sí que ho sé, però és igual. Diguem-ho ja clar: El Mundo és un agent infecciós al servei de la desinformació més bèstia. Ho va ser quan va estar anys i panys abonant, a partir de 2004, la tesi absolutament irracional que havia sigut ETA l’autora de l’atemptat gihadista d’Atocha. Pedro J. Ramírez es va cobrir de glòria (és a dir, de merda) amb l’operació, i ara segueix lluint corbata blava des d’El español, un altre mitjà seriós.
Així, amb les cartes marcades, no es pot jugar. Ni es pot viure. Com estaran les coses que fins i tot la dona del president francés Macron haurà de demostrar en un jutjat que realment és una dona (diu que mostrarà proves dels seus embarassos!), perquè una influenciadora d’extrema dreta l’acusa, des de la pàtria de Trump, de ser en realitat… un home.
Jo ja no puc. Em resistisc a prendre la decisió d’enviar-los tots a pastar fang perquè, això no és posar en safata de plata el triomf de les tesis extremistes? Un dia manaran PP i Vox a Madrid, d’això no en tinc cap dubte, i aleshores sabrem tots lo que vale un peine. Ací a València ja ens n’hem adonat.
Mentrestant, els elements de dreta moderada que encara queden refusen la idea que estan treballant –i votant- per ajudar a l’èxit de l’extrema dreta perquè a l’altre bàndol, l’extrema esquerra és igual de perillosa. Clar que sí. És igual de perillós voler reduir la jornada laboral o apujar el salari mínim i les pensions segons l’IPC que demanar a l’armada que afone les pasteres amb africans desesperats o expulsar huit milions de migrants. Santa Llúcia és la santa més incompresa.
Un dia, els nostres nets ens demanaran què pensàvem i què féiem en aquesta etapa convulsa de la història del món. I només alguns els podrem dir la veritat…
