Feia un dia xafogós i els quatre superherois es trobaven concentrats a Alacant disposats a passar un cap de setmana d’allò més prometedor. Els havia dut fins el sud del Regne la recerca d’un especialista en neteja de vestimenta especial. Encara que ho havien intentat, no aconseguiren trobar-lo ni a València ni a Castelló. El motiu, unes inexplicables i poc afavoridores taques que estaven apareixent misteriosament a les capes de superherois ben semblants a les cagadetes dels coloms. I és clar, amb aquesta fatxa tan impresentable era gairebé impossible fardar de superpoders.
Aprofitaren l’ocasió per a fer una mica de turisme. Asseguts a una terrassa de l’explanada observaven uns cartells que anunciaven a bombo i platerets que Alacant era una ciutat castellana. Pompom s’ho anotà en la seua superagenda de superheroi a l’apartat que deia en roig Planificasio. Embadalits advertiren l’arribada d’un creuer d’una grandària excepcional i la boca se’ls feia aigua imaginant els dinerets que deixarien al seu pas.
—Alicant es un encant si la butxaca va xorrant —rigué Agossaràs.
—Aprenguets, aprenguets —amollà Alatac— hauríem de diseñar una ruta que unira totes les poblasions de lo Regne i portara tota esta gentola a Balensia —Pompom d’immediat ho anotà a l’agenda.
—Jo crec que lo primer seria castellanisar la siutat de Balensia per a atraure el personal, perque si parlem balensia alli, no viatcha ni Deu —proposà Pom Pom arrodonint la idea.
Aqueixos pensaments rumiaven els quatre magnífics davant un bon suc de taronja valenciana, un café calentet i la seua corresponent torradeta, amb oli i pernil; això sí, sense tomaca, no fora cas que la confongueren amb una “catalana”.
Amb la panxa plena i la imaginació buida, com era habitual, i mentre esperaven l’arribada del contacte d’una empresa de neteja vip que els havien facilitat, acordaren seguir planificant la lluita que els unia contra la normativització del valencià i que tan bona premsa els estava donant últimament.
S’havien proposat fer reviscolar la llengua del poble, sense filtres catalanistes (accents inclosos), ni imposicions; en l’essència pura, del pensament a la boca i de la boca al full, escriure tal com raja, tal com es parla, el major exponent de la llibertat que a ningú mai se li haguera ocorregut.
—Habia jo pensat —proposà Agossaràs ( que era el més sabut de tots) —que mos tindriem que repartir la faena.
—I com es axo? —preguntà Pom Pom, mentre apuntava amb una lletra quasi perfecta: repartir la faena.
—Dius-me, dius-me! —corejaren Alatac i Mendeclit que s’havien fet inseparables fins al punt que resultava difícil diferenciar-les.
—Molt fasil, en esta vida tot es cuestio d’estrategia, ens dividim les tres provinsies i apuntem en una llibreteta totes les paraules catalanes infiltrades de cada poblasio, despres les anjuntem i fem un edicte i mos les carreguem i ja tenim la llengua balensiana en estat pur.
Tots aplaudiren la proposta d’Agosasaràs, que a poc a poc i cada vegada més estava adoptant el paper de líder.
—Recollons, cóm el «Limpia, fija y da esplendor de la RAE»! —es felicità Pompom per la enginyosa comparativa que acabava de fer.
—Que vos sembla si creem el nostre lema: Parla el balensia de casa com t’ixca de la carabasa —s’animà Alatac i els quatre rigueren per l’ocurrència.
—Ai, chica, no se jo si la carabasa es lo mes representatiu de lo Regne de Balensia! —la corregí Mendeclit—. Tenint l’arros i la taronja!
—I el torro, les espardeñes, la chufa, la carchofa… —continuà Pompom emocionat.
—Ale, iluminat, ja pots anar buscanli una rima a la chufa i un altra a la carchofa! —li va retreure Agossaràs.
—Si en balensia no dius ni xufa, a mi me la bufa!
A Agossaràs li agafà un atac de riure que per poc no s’ofega. Cada vegada estava més devanit de com de graciós era.
Mentre es trobaven en estes disquisicions una jove d’una trentena d’anys que observava a distància l’escena, contà un, dos, tres, agafà aire i carrereta i com un remolí i sense demanar permís s’assegué a la taula dels protagonistes.
—Bon dia , soc la Begta, en realitat el meu pare, en glòria estiga em va batejar amb el nom de Rigoberta però ma mare, en glòria estiga també, tenia un problema en la parla i no podia pronunciar la R i la pobra ho passava fatal quan m’havia de cridar: Guigobegta vine, Guigobegta calla, Guigobegta … Sembla que la tinga al davant i l’estic escoltant. Era un marturi per a ella perquè de tanta G li agafava mal de gola. Es preparava unes herbetes amb orenga, mel i llima per a suavitzar la secor però ni així. A la fi van decidir acurtar-me el nom, primer em digueren Guigo, però els veïns els van aconsellar als pares, que en glòria estiguen, que això semblava nom de xic i acordaren rebatejarar-me amb la segona part, Berta, i per a que ma mare no se sentirà diferent tots començaren a dir-me Begta. Soc molt bona i treballadora i netege que fa goig de veure, no hi ha taca que se’m resistisca, això sí, no em calle ni sota l’aigua i, ai amics! la meua incontinència verbal m’ha portat algun que altre maldecap. Perdonen la confiança, però per a mi tothom és amic meu. Si els molesta m’ho diuen i els anomene senyorets, perquè a més de xarrar pels colzes peque una mica d’innocent i és que sempre pense que tot el que es fa de cor ben fet està, però no fills meus no, la vida m’ha posat al meu lloc i m’ha ensenyat que hi ha unes regles i les regles estan per a complir-les, o això és el que diuen els que saben més que jo… Vostés són molt refinats i porten escrit en la cara que són de ciutat però jo no, jo soc de poble i ben orgullosa estic. M’he criat com els animalets al carrer, amb olor a entrepans de vi i sucre per a berenar i sardina de bota per a dinar. M‘agradava que ma mare em manara a fer encàrrecs (recaos li deia jo). Begta ves a la drogueria i porta’m un estropall. Un veí meu que tenia estudis i era molt sabut em va explicar que el meu poble era “frontera lingüística”, a mi m’encantava escoltar-lo, que gran que sonava això de frontera! Em deia que era l’últim poble del sud que parlava valencià i per això se’ns colaven de tant en tant alguns castellanismes.
Pompom no donava abast a anotar tot el que li semblava un catalanisme anticipant-se així a la proposta que havia fet Agossaràs de fer un llistat amb paraules prohibides: recao, estropall, frontera lingüística.
—Que què és això de l’estropall? Mire li ha passat a vostè el mateix que al meu veí que la primera vegada que ho va escoltar quasi li agafa un pasme (Pompom anotà: pasme) I és que al meu poble som molt originals i inventem paraules, l’estropall és la suma d’estropajo + fregall i tots tan contents!.
Agossaràs, Alatac , Pom Pom i Mendeclit escoltaven la dissertació de la Begta embadalits. Els tenia hipnotitzats amb la seua xarrameca.
—I si no el dia que el meu pare va dir : Aquí nincan quen, referint-se als conys (codonys) que ma mare guardava per a les festes de Nal i el veí va cridar astorat: Déu meu Sento (que així es deia el meu pare, en pau descanse), açò es Polònia!. El meu pare va haver de tranquil·litzar-lo fent-li una traducció el més fidedigna possible: Ací encara en queden. I és que els del meu poble alforrem (estalviem) molt a l’hora de parlar. (Pompom escrigué: Aquí nincan quen, conys, Nal i alforrem).
—Aquí nincan quen! —repetí emocionat Agossaràs —Eixe es el balensia del poble, compañs!
Aleshores, Pompom s’adonà que estava fent alguna cosa malament i començà a no tindre molt clar si el que parlava la Begta era català o valencià del bo. I clar, pensà, el mateix dubte li sorgiria en cada poble que visitara. «Recollons, la missió semblava més complicada del que havia imaginat».
—Ui, si arribe jo a saber que a vostès els agrada tant el valencià haguera començat jo per ahí. Vaig a contar-los una anècdota. Un dia, tindria jo uns huit anys, la mare em va manar a la carnisseria a per embotit, i com que a la carnissera la coneixia poc, no sé per què vaig pensar jo que a la dona l’havia de parlar en castellà, però ai de mi!, no sabia com es deien botifarres en castellà. Em vaig sentir molt xicoteta i l’aparador de la carnisseria em semblava cada vegada més gran, el cor bategant a mil per hora. I és que jo era molt vergonyosa. Si ja sé que ara no, però ans sí. ( «Exa si, exa si!» I Pompom anotà ans que olia a català de lluny). Finalment vaig demanar en veu baixeta: longanizas y botifarres. I ja veuen vostès, tant de patir jo i després quan li ho vaig contar al meu veí, el que tot ho sabia, em va tranquil·litzar i em va explicar que al diccionari de la RAE que es on apareixen totes les paraules castellanes es poden trobar las botifarras. Eixa nit vaig poder dormir jo una mica més tranquil·la. (Pompom, que ja començava a estar una mica marejat, dubtà si havia d’anotar botifarres o no). Tant de trauma em va generar aquella experiència infantil que li vaig proposar a una amigueta del cole que canviàrem de llengua i ens parlàrem en castellà. La veritat es que a més de rara de collons (disculpen l’expressió) em sentia com es devien sentir les persones importants (o això pensava jo). L’experiment gràcies a Déu no va durar gaire. Després arribà l’adolescència i a l’estiu ens venien a visitar a les platges dels voltants els xics guapos de Madrid. Hablad en castellano que no nos entienden ens recordava sempre algú («Por supuesto» —sentenciaren Alatac i Mendeclit alhora) i vaig tornar a sentir el mateix que quan jugava amb la meua amigueta , no quan parlava amb els de la capital, eixe discurs m’eixia més natural, sinó quan m’havia d’adreçar a les meues conegudes davant els altres en castellà, de nou em sentia com a peix fora de l’aigua… La meua mare, en glòria estiga, em va animar perquè m’apuntara a l’escola del sindicat, a la dels majors, i que fera alguna cosa de profit . Així que vaig decidir traure’m el graduat que se m’havia resistit. El primer escrit que vaig presentar al mestre de valencià me’l va tornar amb un rogle roig ben gran encerclant la paraula “via” i una irònica anotació que deia: la via del tren? Ai déu meu, quina vergonya! Com se m’havia ocorregut? Però és que com els he dit al meu poble som així de peculiars, diem : via, boa, roa, …i tota una tirallonga més de parauletes, que a vore qui les entén. I jo, nyas coca, deixant l’evidència per escrit a un paperet de la casa del saber.(«Catalaniste!» —cridaren a la vegada Alatac i Mendeclit, referint-se al mestre)… No vaig ser conscient de la meua peculiaritat lingüística fins que per qüestions de treball vaig vindre a viure a Alacant als díhuit anys i ací vaig fer pinya amb exiliats de diferents pobles valencians, açò semblava la Torre de Babel. La veritat és que he aprés molt de tots, però roant roant (Pompom, ja per inèrcia i sense saber què estava fent anotà roant roant)) tots venien a consultar-me a mi com es deia tal o qual parauleta fins que em vaig adonar que s’ho estaven passant d’allò més bé a costa del meu vocabulari: al·lucinaven que els del meu poble ens menjàrem tots els diumenges la perola i no l’arròs, o quan un amic em veia malhumorada i em preguntava: com estàs hui? I jo responia innocentment: calenta, molt calenta! I ell es pixava de riure! (reconec que aquella reacció em va costar una mica d’entendre), (Pompom no entengué això del significat de calenta, calenta, però ho anotà per si de cas tinguera un significat català subversiu)… Però bé, ací estava jo i calia sobreviure a una nova i emocionant realitat. Davant la porta de casa hi havia una farmàcia. Un dia vaig entrar no recorde ben bé per a què, disculpe’m vostés, però és que tinc la memòria d’un mosquit, i la farmacèutica estava parlant amb una clienta, supose que veïna del barri. Parlaven en valencià i jo joveneta de poble, inexperta i poc coneixedora de la vida capitalina, em vaig adreçar a ella en valencià. Què havia fet, Déu meu! L’aire es va congelar i la farmacèutica es va fer gran molt gran i jo cada vegada més xicoteta i amb cara de magranes agres em va dir (això sí, en valencià): que és vostè família meua per a parlar-me en valencià? Quasi em pixe damunt, però no de riure i no sé per què me’n vaig recordar de les botifarres. («Es llogic!» —replicaren Alatac i Mendeclit, referint-se no a la reacció de la Begta sinó a la de la farmacèutica)… Un altre dia (ja portava uns quants anys més a Alacant) en un baret del Barrri vaig demanar al cambrer si per favor em podia posar un Gin Tònic (sí, ja ho sé que beure no està bé però…) i amb cara de pocs amics em va respondre que no m’entenia. Jo era més majoreta i no volia que ningú més em fera sentir xicoteta així que amb molta educació li vaig preguntar que què era allò que no entenia el gin o el tònic i em vaig oferir amablement a traduir-li-ho. Després de l’atac de valentia vaig pensar que potser havia pronunciat massa oberta la O de tònic i per això el pobre home no m’havia entés.
Els quatre superherois començaren a obrir i tancar la boca exageradament pronunciant gin tònic de diferents formes per a entendre on estava la confusió. El cambrer de la terrassa que els escoltà acudí de seguida amb quatre gin tònics que s’hagueren d’empassar per obligació. Begta per a no desentonar en demanà un més. I així entre anècdota i anècdota i els efluvis etílics matiners (perquè després d’un gin en vingué un altre i un altre) se n’adonaren que s’havien oblidat del motiu de la visita: la neteja de les capes.
Begta, que era una gran professional, canvià de tema i els explicà finalment que un estudi de l’empresa de manteniment de vehicles Halfords havia detectat que els coloms tenien preferència per a fer les seues necessitats damunt objectes o vestimentes de color roig lluent (Pompom intentà anotar Haffords i lluent però no s’aclaria amb la llibreteta) així que els recomanà que canviaren el color de les seues capes. Els suggerí el blau que era ben elegant i entrava dins la gamma de colors dels superherois, així com el groc, però Agossaràs opinà que el blau es confondria amb el cel i no eixirien bé a les fotos i que amb el groc semblarien les abelles de Rumasa. Una altra opció, els explica la Begta era utilitzar la gamma del morat, del verd o del taronja però els advertí que eixos eren els colors que representaven els malvats.
—Entonses, —decretà Agossaràs, que desconeixia el significat dels colors de les capes dels superherois i que presumia de tirar sempre pel camí d’enmig— vestirem de negre, com la pesta, per a que el poble sapiga que per on anem arrassem.
Els altres tres aplaudiren orgullosos del seu super poder.
—Ben pensat —afegí la Begta— el negre és un color molt curiós que dissimula la ronya a la perfecció i per molt bruts que vagen sempre se’ls veurà nets.
Amb el problema de la capa resolt i un llistat de paraules inclassificables a la llibreta de Pompom s’acomiadaren fins a la pròxima aventura. Abandonaren a pas lleuger la plaça i, de sobte, mamprengueren a volar direcció a València. Begta quasi cau de cul, en adonar-se que, realment, aquells quatre tenien superpoders. «No eren pas uns fantasmes enfollits assedegats de poder i aventures. Deuen ser una altra cosa, però ho dissimulen molt bé» —es digué per tal d’asserenar-se. No encertava a qualificar-los i això no li feia el pes. No sabia si tornar-se’n a casa confiada o d’allò més neguitosa. D’ara endavant caldria estar més atenta a Diari La Veu. No fora cas, que calguera donar-ne la veu d’alarma i fer públiques les seues intencions.
