No sé si per l’edat, no sé si perquè aquest estiu ha sigut el d’adonar-me que ha arribat el moment de deixar volar els meus fills, o tal volta per les dues coses, reconec que les últimes vacances han estat les primeres en les quals m’he fixat més en la vellesa que en la bellesa. La bellesa estava ahí, com sempre, envoltant cadascun dels meus dies de platja emmarcats entre el perfil d’Altea, el penyal d’Ifac i la serra Gelada. Quasi res! Però també estava la vellesa per més que, fins ara, no li havia prestat tanta atenció. Convivia amb ella, any rere any, però no havia aconseguit captar el meu interés, o almenys no als nivells que ho ha fet enguany. Tot com si fora un mostrari d’opcions que poden arribar en un futur cada vegada més pròxim. Un mostrari majoritàriament en clau femenina i en versions totalment diferents, des de les afortunadament independents i disfrutones, fins a les absolutament dependents i absents. Imaginar i desitjar el futur dins del primer grup és tractar de prolongar els dies bons al màxim possible però, malauradament, no serem nosaltres els qui tinguem el poder d’elegir com, ni quin, serà el nostre final.
D’entre tot el col·leccionable de variants que l’entorn posava al meu abast, em va cridar poderosament l’atenció una dona que arribava a la platja tots els dies acompanyada de la seua cuidadora i la seua filla. L’aspecte deixava clar que de jove hauria sigut d’aquelles dones de bellesa superlativa i mirada desafiant, però ara ja, ni tan sols era. Només es deixava emportar. Sense un mínim gest ni capacitat d’apreciar, valorar o de disfrutar, la qual cosa considere que ha de ser la major pèrduda que es pot experimentar. Viure en el buit, mirant però sense capacitat d’observar, rebent estima però sense opció de sentir, acumulant dies però sense l’oportunitat de sumar experiències.
Les seues acompanyants tractaven de fer-li-ho bonic i carregar-la d’abraçades, floretes i besos que no sé on deurien quedar emmagatzemats, però estic segura que ben lluny de la seua destinatària. Besos i abraçades llançats al no-res que fins i tot em resultaven feridors per allò de no obtenir resposta i que em van fer aferrar-me amb força al present, per si el destí em reserva un futur així de trist.
I així vaig, tractant d’acumular en excés moments plaents, abraçades, alegries i besos, per si de cas. Amb la reserva plena, els dits creuats i fent del present un assaig general del que m’agradaria fora el futur per si, arribat el moment, el futur no és tal com l’havia imaginat i desitjat.
Encara que no ho semble, l’edat també té coses bones. Molt bones si ho penses bé. T’adones que la vida comença quan acaba la jornada laboral, que no necessites els consells ni l’aprovació de la resta, que no s’ha de demanar permís per a buscar la felicitat, ni sentir-se culpable per aconseguir-la, que el temps és per a compartir amb qui vulga estar, i l’energia i les ganes per a invertir exclusivament en allò important. Que segurament no vaig ser la jove que m’haguera agradat ser i no puc tenir la certesa absoluta que podré ser la vella que voldria ser, però conscient que la versió actual és la que vull i que arribats a aquest punt, em puc permetre allò que em vinga de gust. Que si tot s’acaba demà, almenys puga fer-ho amb la certesa que ho he aprofitat de valent.
