A Twitter, ara X, entropesse amb la foto d’una branca d’ametler en flor, d’un color rosa immaculat que ressalta sobre el gris fosc de la llenya d’aquest preciós arbre. L’acompanya un text breu i colpidor de l’autora, MJSB: «L’únic ametler que queda a tot el bancal». I remata amb els versos de Joan Alcover «… jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort»… No puc deixar d’emocionar-me, ja que també he observat els pocs ametlers que queden en peu i que solen estar als marges dels camins, supervivents d’una espècie que requereix l’atenció humana, i que no tenen la resistència mil·lenària de les oliveres que encara lluiten per viure abandonades abans de morir lentament o ser trasplantades i podades com bonsais gegants per anar a parar a una redona de carretera o a un jardí qualsevol. Tot són metàfores del temps que vivim, on llauradors i ramaders ara s’alcen, com David enfront del Goliat immens que és el mercat, però segurament amb un final menys esperançador.
Els ametlers, com els tarongers o les llimeres, igualment els caquis, són arbres procedents de l’Orient, amb els dies comptats a casa nostra. Van desapareixent els mars hivernals de pètals blancs al secà de migjorn, o els daurats horts de tarongers a la Ribera o al Baix Segura. El nostre és, o era, un paisatge fet per la mà humana, un paisatge de séquies i canals, de bancals i marges de pedra seca que treia or de les pedres, amb l’ajuda del Sol i treball humà. El paisatge mediterrani, tan atractiu per als cobejats turistes, va expirant, igual com perdem la sobirania alimentària, avesats a menjar productes que venen de lluny, allà on la mà d’obra és barata i els empresaris, alguns valencians, produeixen a baix cost i venen a preus europeus, amb la complicitat de les cadenes de distribució, mentre els xicotets productors malden per no treballar a pèrdues.
El camp valencià se suma a l’onada reivindicativa d’aquestes setmanes. Les reclamacions són múltiples, segons qui les fa i des d’on es fan, dirigides a voltes per grups fent oposició política. Es barregen molts temes que s’haurien d’analitzar i resoldre amb urgència: l’ús de pesticides -amb exempcions autoritzades per la UE a favor de la potent indústria química-, els beneficis excessius dels intermediaris, la manca de protecció enfront de les importacions d’Àfrica o Amèrica, les subvencions que afavoreixen les grans explotacions -en mans de latifundistes rancis o empreses de nou encuny-, les dificultats per fer cultius orgànics i recuperar espècies autòctones… I no s’albira una política europea clara. De moment, s’han aconseguit rebaixes en les exigències mediambientals de producció que pagarem tots, clar!, mentre permet contaminar, per exemple, a l’aviació comercial (2,4% d’emissió de CO₂) i posa limitacions a l’agricultura-ramaderia (3 o 4% d’emissió deCO₂). La PAC -Política Agrària Comunitària-, s’emporta el 31% del pressupost total de la UE, manté compromisos fins al 2027, amb un pressupost de quasi 390.000.000.000 euros, però a ningú contenta.
Tenim un ministre d’agricultura socialista, valencià afincat a Andalusia, de qui s’esperaria més eficàcia, però… i què? Tenim una conselleria en mans de Vox, sense projecte ni trellat… Ai, els llauradors i ramaders valencians! La complexa estructura de la propietat generada pel repartiment de propietats entre tots els hereus, no ha afavorit la creació d’explotacions rendibles (a França les explotacions agràries tenen un mínim d’hectàrees). La sequera de les condicions físiques, llevat d’algunes comarques regades per rius com el Túria, el Xúquer o el Segura, tampoc. Les estratègies de comercialització de productes amb valor afegit fallen. El relleu generacional és gairebé impossible: la mecanització i la major esperança de vida forcen el desplaçament dels joves a zones urbanes, amb millors condicions de vida, d’on ja no tornaran. Mentre visquen els avis, com eixos ametlers, garrofers i oliveres resistents, hi haurà alguns camps treballats, i després…? Després, els pins. O, si els camps estan a prop de la mar, floriran les urbanitzacions. Només si la terra és molt barata, com per exemple a les zones més agrestes dels termes de Mutxamel, Sant Vicent o el Campello, algunes empreses -que es beneficiaran de les ajudes europees- les compren o lloguen per fer cultius extensius, regats amb aigua de basses de plàstic, mentre els siguen rendibles. Si no, acabaran per desertificar-se.
Tal vegada als llauradors valencians els manque unió, claredat en l’exposició dels seus problemes i un full de ruta ambiciós però realista, i, naturalment plataformes on exposar les seues propostes, més enllà dels vídeos i notícies del moment. I polítics que tinguen les idees clares sobre com hauria de ser el camp valencià i que defensen la sobirania alimentària amb determinació. Els consumidors, no ho oblidem, som electors, i agrairíem bona informació, bona direcció, com agraïm contemplar els ametlers i agraïm menjar, encara, taronges d’Oriola, tomaques de Mutxamel, carxofes de Benicarló o torró de Xixona fet amb ametles marcones del nostre terreny. Clar que sí!
