L’Horta és una obra civilitzada, urbana. De vegades confonem el verd amb el món rural, però és evident que la tasca de segles de domini sobre la terra és una acció humana indiscutible. L’horta és feraç, no ferotge, i ho és perquè molts homes i dones doblen el llom cada dia.
No és el meu cas. Tot i ser habitant d’aquesta comarca i guardar el mite familiar d’un avi llaurador, tot i saber que la família encara posseeix alguna fanecada, no he treballat mai el camp. Hi ha d’haver de tot, i si impostara el que no soc seria pitjor. Tampoc crec que hagen agafat massa lligones els cantors hortolans Llorente i Estellés (cada u a la seua manera), ni tampoc l’estimat Marc Granell que, des de la ciutat estant plany la destrucció d’aquest entorn, que no és paisatge, sinó rebost, que no és una postal, sinó la vida:
Contra el cel es retalla
l’instrument de la mort
que somriu mentre mata.
No és una postal, però aquests versos formaven part d’un llibret titulat L’Horta nostra (Per l’Horta, 2002), en què els poemes de Granell il·lustraven fotografies de Susi Artal i viceversa. No era un volum complaent que es recreara en la bledania, com es pot intuir pels versos citats, sinó una obra d’amor, dolor i combat. No cal haver agafat la lligona per a estimar els que sí que ho fan i el seu producte.
Qui sí que treballa la terra és l’amic Eduard Marco, que l’any passat va publicar un llibre que, en certa manera, és hereu de l’anterior: L’Horta, amb fotografies de Toni Reus (Edicions 96, 2022). Eduard escriu, si se’m permet, amb coneixement de causa. Tal com treballa els versos, que li brollen de manera compulsiva i després selecciona amb cura, llaura amb son pare a l’horta de Borbotó. Si els versos de Marc Granell miraven des de l’urbs amenaçadora, els d’Eduard canten entre cavallons:
Pentagrama de terra,
partitura del gram,
desmesura del solc,
cavitat de freqüència.
El llibret de Granell-Artal era una suite breu (sis pàgines ocupa a la Poesia completa publicada per l’IAM), en canvi el de Marco s’estén més i agafa aire per a tocar diversos temes, sempre sense eixir del solc. Dividit en nou parts, s’obri amb una impressionant resposta al «Cos mortal» de Vicent Andrés Estellés, titulada «Cos immortal». Si el poema d’Estellés estava fet amb carrers i ponts de València, que quadraven en trepidants alexandrins; el de Marco és una rastrera de malnoms de llauradors i llauradores, ordenats en decasíl·labs pletòrics.
L’horta són les persones que la fan i l’han fet i també les persones que se n’alimenten. Des dels humils compradors del mercat, fins als restauradors amb estrella que poden presumir de quilòmetres zero gràcies a que existeix. Per això sorprén, malgrat que estiguem acostumats a la incúria, que els autoanomenats conservadors polítics siguen tan poc conservacionistes. Com en aquella cançó en què Joan Manuel Serrat plorava la mort del mar: «on són els savis, i els poderosos, que s’anomenen, ai, qui ho diria, conservadors?».
També sorprén que l’autoconsiderat progressisme s’apunte tan fàcilment a la destrucció i que no escolte ni mire de comprendre el que els diuen les lletres dels seus cantautors de capçalera (ni els indicadors ambientals evidentíssims). La cançó de Serrat no és d’ara, sinó de 1984. Els poetes, els cantants (a més de Serrat, ara pense en Òscar Briz i la cançó «Per la Punta») tenen l’autoritat que tenen (la que vostés els vullguen atorgar), però ens ajuden a fer palpables les emocions i els neguits de les persones.
El problema de l’horta és molt complex per a resoldre’l en un article com aquest. Més encara quan el que volia era escriure sobre l’altra banda de la ciutat, la del sud. Fa uns dies ens va visitar la poeta Jèssica Ferrer, una jove eivissenca que ha escrit un llibre preciós sobre el cicle de la matança del porc, com a metàfora d’una forma de vida arrelada al territori (Som aquí, Adia-laBreu-Buc-Cafè Central).
En acabar la presentació que va fer a la llibreria Arribada de València, li vaig preguntar si hauria escrit el llibre si no se n’haguera anat a estudiar a Barcelona i després a viure durant quatre anys al Brasil. La pregunta venia a tomb perquè jo tenia en ment la poesia d’Eduard Marco, que sempre ha viscut a Borbotó. Em va dir que no, que ella havia necessitat eixir per a tornar a mirar el seu món i valorar-lo. L’estranyament és un dels mecanismes creatius més feraços. Siga com siga, el retorn del subjecte poètic de Som aquí tampoc no és idíl·lic:
Llauràreu camps de conreu
els piconàreu
i en diguéreu progrés.
Mirau aquest estiu:
les feixes més fèrtils són aparcaments.
L’endemà de la presentació vaig recomanar a Jèssica que anara a l’Albufera a passejar i a dinar al Palmar. Havien arribat els flamencs que fan sempre un espectacle meravellós. A més, els venia de camí cap al port de Dénia. A la nit, li vaig enviar una notícia que havia eixit en À Punt: «Una estampa inèdita: els flamencs arriben a una Albufera d’aigües marrons». No vaig dir res més. Em sabia greu no poder mostrar una Albufera ufanosa i neta.
Una Albufera que també té els seus poetes, com ara Ramon Guillem de qui sempre recorde el bellíssim poema «Una bicicleta blava» (Abisme i ocell, Bromera, 2009) sobre la mort del pare i la mort del llac que acaba així:
Si mon pare visquera ara
no hi podria pescar.
Els peixos són ombres foses
en una aigua pudenta i trista.
Hom pot veure,
algunes hores funestes,
entre les canyes,
una escuma negra,
com la bilis llefiscosa d’un fetge castigat.
De vegades,
la mort és culpa dels déus.
D’altres,
és culpa dels hòmens.
Pocs dies després del pas de la poeta Jèssica Ferrer per València, un ministre progressista i un president conservador han firmat una ampliació del port que pot suposar l’estocada final de l’horta de València, almenys la del sud de la ciutat i, també, de l’Albufera. La decisió, com es veu, està per damunt de les lluites de partit. Hi ha alguns que signen i altres que queden fora de joc. Potser també seria el moment que la lluita conservacionista travessara barreres ideològiques i fora transversal de veres. La Comissió Ciutat-Port fa temps que esmerça esforços en aquest sentit i que lluita a favor d’una ciutat més amable.
Un amic dels pares que no era d’ací em va veure fa molts anys amb una samarreta de Per l’Horta amb el conegut logotip de Dídac Ballester. Com que era professor de llatí va interpretar el «per» en dos sentits i em va preguntar amb sornegueria si volia dir «a través» o «a favor». «A través i a favor» vaig respondre, des de l’Horta fins a l’Albufera. Per València.
