Contra el pessimisme

Els extrems no solen dur a bon port. Em reconec, més aviat, partidària dels matisos, de la flexibilitat, de la predisposició a mirar i a escoltar i de posar en la balança tots els aspectes i fets possibles per tal d’analitzar qualsevol situació, o simplement, fer-ne una radiografia urgent, si s’escau. Que el got sempre es pot contemplar mig buit o mig ple és una veritat senzilla i contundent. 

En la tessitura del periodisme i, en concret, en la d’escriure per a reflexionar i sovint opinar –el periodisme d’opinió és el gènere periodístic menor i més insignificant i el que més espai ocupa, com ha escrit recentment Pere Antoni Pons– el pessimisme pot ser una gran temptació, un carro al qual pujar per a desmarcar-se’n i destacar de la resta, per tal d’anar contra corrent, o fer veure que hi anem, per a subratllar la capacitat de sentit crític adquirida a base de lectures, experiències, etc., i, per descomptat, per a lluir una mirada refinada, fins i tot elitista. En definitiva: per a marcar la diferència.

Ser crític, constructivament crític, fins i tot contundentment crític, és admirable i necessari. Ara bé, la crítica destructiva i anorreadora, sense mirar pèl, i a través de la qual s’ensuma un fum amb aroma d’ajustar comptes pendents, són figues d’un altre paner, encara que es presente com un assumpte subtil i com la voluntat de «deixar sentir la nota discordant de la dissidència». I ací és on volia anar a parar: el risc de caure en el pessimisme exercit pel sistema, com una convicció o una religió, a certa actitud que ens posa –com a poble– en perill d’immolació i d’autodestrucció. Què hi farem! A mi se m’encenen els llums d’alerta quan olore la flaire del pessimisme i dels pessimistes.

No voldria pecar d’entusiasme infantil i ingenu, i encara menys d’autocomplaença, cofoisme o comboi fàcil: em consta que queda molta feina per fer, que tenim carències i defectes estructurals, que la classe política en la qual molta gent tenim posades no poques esperances no acaba de creure’s ni assumir el fet nacional com caldria o voldríem, i que la societat valenciana està lluny, molt lluny, d’assolir la normalitat –terme de vegades massa vague– en aspectes clau. Ara bé, em sembla que convindria fer un exercici de mirar enrere i mesurar on estàvem i on som, perquè només així agafaríem certa perspectiva i embranzida per tirar endavant. 

Hi ha qui es mostra «contra tota esperança» i insisteix que «no s’albira enlloc la sortida del túnel perquè les circumstàncies són molt adverses i la literatura en la llengua dels valencians té ara mateix molt mala peça al teler». De veres? Tan mala peça hi té? 

¿Tan mala peça fan ara per ara autors ben actius i presents com Raquel Ricart, Josep Colomer, Gemma Pasqual, Maria Josep Escrivà, Teresa Pasqual, Francesc Bodí, Núria Cadenes, Rafa Lahuerta, Puri Mascarell, Jovi Seser, Anna Moner, Xavier Aliaga, Ferran Garcia-Oliver, Toni Sabater, Antoni Furió, Josep Palàcios, Ferran Archilés, Vicent Baydal, Emili Rodríguez Bernabeu, Joan Borja, Manuel Baixauli, Enric Iborra, Pilar Alfonso, Anna Salomé, Martí Domínguez, Vicent Alonso, Gustau Muñoz o Toni Mollà, entre altres?

Sempre he cregut, i trobe que fins i tot així he viscut, que els humans ens creixem i millorem en l’adversitat. Tampoc no cal una adversitat infranquejable, perquè si fos així l’esgotament i el desencant poden dur aviat a la deserció. Ara bé, un puntet d’adversitat no ve malament.

Com a periodista i escriptora, i com a ésser humà en general, preferisc «pecar» d’optimista que de pessimista. Potser és per això que no deixa de sorprendre’m alguna que altra interpretació que s’ha fet sobre un dels meus llibres. Una lectura, per descomptat ben intencionada, en la qual, però, hi ha vist (hi ha volgut veure) a través de la meua manera de mirar i escriure «una crítica cultural que abasta l’estat deteriorat de la llengua i la cultura valencianes. Un panorama no massa encoratjador que l’autora s’esforça per posar de manifest i fer-ne consciència a través de la seva pròpia experiència!». Si aquesta soc jo, ja em perdonareu, però no m’hi acabe de reconéixer. Com tampoc no em reconec del tot, si bé amb matisos, quan es fa referència a «moments per a la nostàlgia, per tot allò que ja no es reconeix... Allò en què s’ha convertit la ciutat, el país, en un moment on la llengua i la literatura valencianes semblen anar minvant a cada any que passa». La meua intenció en aquest llibre (La inquietud) de fet, no era plorar pel passat ni lamentar-me pel present, sinó fer-ne una radiografia de retrobament més aviat positiva amb, de tant en tant, una ullada cap a la fugacitat dels records d’infantesa i una reflexió sobre la transformació d’un paisatge urbà, en ocasions destructiva sí, però en algunes altres, esperançadora.

En tot cas, i com he tractat de demostrar en Contra tot pronòstic. Una cultura en construcció, un llibre d’entrevistes i retrats recentment publicat a l’editorial Afers, el meu tarannà és més aviat optimista, optimista «contra tot pronòstic». Potser siga la perspectiva que m’ha aportat el fet de viure molts anys fora i, fins i tot lluny del País Valencià, tot i que la distància, ja sabeu, fomenta la mitificació, però també situar les coses al seu lloc... En tot cas, tampoc és que la meua relació amb la ciutat de València o el País en general haja estat sempre idíl·lica, ni de bon tros. Fa trenta-quatre anys me n’hauria anat a estudiar a Barcelona si el proteccionisme patern no m’hagués tallat les ales. Però tot s’ha de dir, i tan aviat com vaig poder alçar el vol, vaig fer cap a Nova York, París, Terol, Nou Mèxic... El periple és substanciós. De moment, i contra tot pronòstic, de nou a València. 

I perquè conste en acta, heus ací un tast d’aquest llibre de converses i retrats, a mig camí entre la literatura i el periodisme, tal com entenc l’escriptura en el meu cas: 

«Totes les entrevistes estan connectades i conduïdes per un fil i una voluntat: reconèixer la tasca de moltes persones que treballen per la nostra cultura en un moment en què, per primera vegada, hi ha diverses generacions escrivint i publicant llibres, fent bon periodisme, dirigint investigacions ambicioses dins i fora de casa nostra, consolidant la cultura del país. Al mateix temps, les converses busquen descobrir, difondre i projectar un teixit editorial emprenedor i sòlid i una cultura literària dinàmica que travessa el País Valencià de nord a sud i d’est a oest. Una tessitura que palesa les il·lusions i el treball constant de molts anys, heretat i renovat constantment per gent més jove. En poques paraules: en l’àmbit de la cultura literària i dels llibres, els valencians hem assolit una continuïtat consistent, exempta, en la majoria dels casos, de monotonia, inèrcies endèmiques i estretor de mires».

I per acabar, com deia el periodista i presentador de la CBS Edward R. Murrow en els anys cinquanta, en plena era McCarthy: «Bona nit i bona sort».

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.