Des de fa molts anys el matí del dia de Sant Josep les falles del barri del Carme de la Ciutat de València li fan un homenatge a Josep Peris Celda. Personalment, és un acte que m’agrada encara que crec que està millor pensat que realitzat la major part dels anys. Bàsicament, és un passacarrer conjunt de la pràctica totalitat de les falles del barri. Dic «pràctica totalitat» perquè l’organitza l’Agrupació de Falles del barri que n’inclou tretze de les catorze. Un dia vos contaré quina és la que fa catorze. I no, no és Na Jordana, que és una més a l’Agrupació. Però això és un altre tema, encara que sociològicament interessant. Els que es miren les falles de lluny i les menystenen en bloc estan lluny de sospitar aquestes subtileses.
Vos deia que aquesta desfilada conjunta m’agrada molt, especialment com a idea, perquè és bonic que les comissions del barri participen juntes en un esdeveniment el dia de la festa gran, com de fet ho fan la resta de l’any. El dissabte passat per exemple tinguérem el mig any faller, i va ser bonic i emocionant: festa popular en estat pur a la plaça de la Santa Creu. És admirable i amb un enorme potencial com l’Agrupació fa xarxa i reuneix al barri veïns i veïnes actuals, veïns i veïnes d’altre temps i gent que estima el barri i se sent identificada per ell, és a dir, reuneix fallers i falleres. I l’acte conjunt del dia de Sant Josep, si bé es mira, és una desfilada de gala, una demostració d’orgull i de força. Ja sabeu que soc faller i sentimental així que no vos sorprendrà que vos diga que crec que mentre existisquen eixes tretze comissions, alguna cosa del caràcter popular del barri perviurà. Malgrat la gentrificació, i malgrat els hotels i els apartaments turístics.
Ara bé, i és al que anava, a l’homenatge a Josep Peris Celda, poeta i autor teatral del carrer de Soguers, el que es troba a faltar és precisament Josep Peris Celda. Crec que pocs dels fallers i falleres de hui coneixen Arròs en fesols i naps, Terres malehides, Rialles del voler o la meua preferida, La bolcheviqui del Carme, eixe sainet contemporani del 1932 que fa conviure en una escaleta del barri la societat plural i democràtica de la Segona República. I això és una llàstima. I haurem de treballar perquè es recupere el sentit profund de l’homenatge. Perquè a més és un fet preciós que el que ajunta les tretze comissions siga l’homenatge a un escriptor en valencià.
Estic ben segur que, quan es començà a fer, la vigència del seu humor i dels seus textos era molt gran i que els primers fallers i les primeres falleres que el feren tenien molt clar a qui estaven homenatjant. Després anà allunyant-se en el temps i al mateix temps es va anar ritualitzant, va anar convertint-se en el nom d’un passacarrer. Va esdevindre tradicional, ni més ni menys.
Trobe que els valencians i les valencianes som molt propensos als rituals, a la litúrgia. No sé si sempre ha sigut així, però crec que en les últimes dècades sense dubte. I això pot estar bé, però té el risc, d’una banda, de la rutina i, d’altra, el de convertir-se en una mena de signe autoreferent. Que té la teua gràcia, no ho negue, perquè afirma comunitat, però també crec que passa un poc com quan repeteixes moltes vegades una mateixa paraula i acaba per perdre el significat.
Pensava l’altre dia que les festes Estellés, sobretot algunes, corren el risc que els acabe passant alguna cosa semblant: una iniciativa boníssima, una manera excel·lent de traure al carrer la seua obra, pot acabar per esdevindre ritual i perdre naturalitat i capacitat de sorpresa i emoció. La qual cosa, en certa manera, està molt bé perquè ens demostra com el País Valencià és faller de manera profunda i transversal, però també pot convertir el poeta de Burjassot en el nom d’un sopar, d’una litúrgia anual tancada sobre ella mateixa, una altra de les festes de guardar i, esperem que no, cada any amb menys assistents.
A Vicent Andrés Estellés cal celebrar-lo i sobretot cal llegir-lo. Escriu el poeta mexicà José Emilio Pacheco que «en la poesía no hay final feliz», perquè moltes vegades els poetes moren de maneres especialment tristes o sòrdides. I acaba amb contundència: «O lo que es peor: poetas oficiales, / amargos pobladores de un sarcófago / llamado Obras Completas».
Seria una llàstima que això passara amb el nostre poeta nacional contemporani. Cal trobar fórmules que eviten la rutina, la reiteració del ritu, que facen vibrar i ressonar la veu del poeta en el cor del seu poble. I que acosten també la gent jove, perquè les seues paraules encara ens diuen, encara ens ajuden a caminar plegats, a articular un subjecte col·lectiu. Tant de bo una enorme festa Estellés, la festa Estellés definitiva que multiplique els lectors i lectores d’Estellés, i també d’altres poetes en valencià. Però vigilem bé perquè mai el nostre homenatge esdevinga sarcòfag.
