«El Govern de la Gent» és el nom que han donat en el PSOE a la campanya de mítings que ha iniciat el president Pedro Sánchez. De moment ja n’han fet un a Sevilla, el 3 de setembre. El segon, previst per al dissabte 10, el van haver d’anul·lar per problemes d’agenda del president. Era un acte al Palau de Congressos de Toledo, on havia d’intervenir també l’efusiu president de la comunitat autònoma manxega, Emiliano García. Emiliano García i Pedro Sánchez fa uns anys no es podien veure ni en pintura, però sembla que això ja està passat. Perquè el cert és que el president Sánchez només fa mítings en els llocs on té assegurada una acollida mínimament entusiasta. A Sevilla, per exemple, hi anà perquè l’alcalde és del seu partit. A Toledo, segurament, l’esperava una rebuda amb un ambient escalfat per l’alcaldessa, que també és del partit, i per Emiliano García –encara que fos una mica a contracor. A Saragossa, on està previst un míting avui, dia 17, hi ha el president d’Aragó, que és del PSOE, encara que l’alcalde de la ciutat en aquest cas no ho és. En definitiva, Sánchez fa campanya on se suposa que els seus manen. No s’exposa, d’entrada, a fer incursions en els territoris dominats pel PP. La crisi dels preus de l’electricitat i la inflació desbocada han crispat els nervis i a qualsevol lloc s’arrisca a rebre una escridassada.
Els assessors que li han dissenyat la campanya, per dir-ho ras i llis, no són precisament uns innovadors, però tampoc van tan desorientats com els qui conformen l’equip de la vicepresidenta Yolanda Díaz. Per a començar, el nom que li han posat –«el Govern de la Gent»– és copiat de la fraseologia que feia servir Podemos fa set anys. «Serà el govern de la gent perquè no depenem dels bancs», deien els de Podemos. I en una cosa tenien raó: els bancs no els feien costat. Ni els bancs, ni les corporacions de mitjans de comunicació, ni les companyies elèctriques, ni el comerç tèxtil… Els bancs, els grups de comunicació, les companyies elèctriques i tota la trepa es dedicaven fa set anys a salvar-se ells i a salvar el PSOE i el PP, a salvar el «sistema». Per això és sorprenent que ara Sánchez diga que la dreta espanyola obeeix «una sèrie d’interessos particulars i minoritaris molt poderosos». O que parle, en les entrevistes que li fan a les emissores de ràdio, d’uns «poders ocults que no es presenten a les eleccions». O que diga que hi ha un partit polític o dos que «no són autònoms». És això una confessió? No, de cap manera. Tot el que Sánchez està disposat a admetre és que hi ha qui mou les palanques que activen i desactiven els partits de dreta, i que hi ha qui mana prou sobre el PP per treure d’una revolada Pablo Casado de la direcció i posar-hi Feijóo si convé i quan convé. I tot això ho afirma literalment. Però si hi ha qui sense ser polític ni presentar-se a les eleccions mana tant del PP, per què no ha de manar també del PSOE? Vol dir el president Sánchez que el seu partit no afavoreix «interessos particulars i minoritaris»? Que explique aleshores com és que els exministres José Montilla i José Blanco, tots dos del PSOE, han anat a caure en les poltrones del consell d’administració de la multinacional Enagas. O per què l’exministra Beatriz Corredor, també del PSOE, és ara presidenta de Red Eléctrica? O com aconseguí l’aventurer Antonio Miguel Carmona passar de pilotar avionetes els caps de setmana a ser vicepresident de la companyia elèctrica Iberdrola? Sens dubte, Sánchez podria explicar un munt d’històries divertides sobre els «poders ocults». En canvi, ens aquests actes que li organitzen els seus assessors amb el nom d’«assemblees» –una altra expressió copiada de Podemos– la gent només li fa preguntes que de tan previsibles resulten bledes, com ara: quines mesures pren el govern per pal·liar els efectes de la sequera o si les pensions pujaran al mateix ritme que la inflació. Però no està tot perdut encara. En la campanya «El Govern de la Gent» està previst que es facen unes trenta «assemblees» abans que acabe l’any. Posem que se’n fan només vint, a causa de les incompatibilitats d’agenda. Encara hi ha la possibilitat que algun militant del PSOE –no deixaran parlar ningú que no ho siga– s’irrite perquè en les properes eleccions municipals no el volen posar en un lloc de sortida i li pregunte a Sánchez el que tots volem saber: per què el seu govern posa tant d’interès en la construcció d’un gasoducte que travesse els Pirineus per portar gas des d’Algèria fins a Alemanya? És que ja es veu escarxofat en una poltrona del consell d’administració d’Enagas, amb José Montilla a una banda i José Blanco a l’altra?
