No m’han agradat mai els tatuatges. Quan veig aquests individus que en porten per tot el cos, de vegades sense espais lliures, m’entra una esgarrifança. Puc apreciar el petit tattoo delicadament col·locat en un muscle, en una cama, potser en l’avatbraç. En general, però, em semblen excessos corporals que es podrien haver evitat. Desconec si aquesta manera de pensar em fa més antic o més modern. No se sap mai, perquè com vivim instal·lats en l’etern retorn, potser jo ara passe per antic per estar en contra dels dibuixos a la pell i, quant es torne a posar de moda l’epidermis neta (perquè això passarà, sense cap mena de dubte), seré la nova avantguarda…
Ben mirat, jo no hauria de ser tan reaci al costum de gargotejar el cos. Vaig dedicar una caterva d’anys a teoritzar i escriure sobre el grafiti. I què és un tatuatge, sinó un grafiti personal –i intransferible? Però és superior a mi: la visió d’una anatomia humana completament (o quasi) coberta per signes de tot tipus em posa malalt. Igual és una qüestió psicològica (tots tenim les nostres fílies i fòbies, sovint irracionals). Li ho preguntaria al meu psicoanalista, però fa anys que no el tinc (entre altres coses perquè va tindre l’estúpida idea de morir-se).
Sé que el costum de tatuar-se ve d’antic: sembla que Ötzi, l’home prehistòric trobat en una vall austríaca 5.300 anys després de ser-hi assassinat, ja duia un dibuix a la pell. Però de llavors ençà, el costum s’ha exacerbat: ara qualsevol jove de menys de trenta anys que no porte algun signe de tinta visible en la seua superfície corporal pot ser qualificat perfectament d’excèntric. I és que la gent funcionem (o funcionen) així: per modes, en ramat, gregàriament. Fem (o fan) el que veuen fer, i ja està.
En això estava, quan vaig llegir a la premsa que una recerca recent (exposada davant la American Chemical Society) acaba de concloure que determinats compostos de les tintes que es fan servir per a tatuar poden ser nocius. La paraula càncer, sempre tan taxativa, és citada en aquest informe.
I bé, què voleu que vos diga. Hi ha recerques de tot tipus, conclusions científiques per a tots els gustos. Una cosa que fa cinquanta anys es considerava pelnament beneficiosa ara és prohibida. I viceversa. La ciència funciona amb pals de cec, diria jo. Per això si algú que llija aquest article tenia decidit fer-se un tatuatge no hauria de canviar de plans. L’objectiu d’aquest escrit no és dissuadir en massa el personal de tacar-se el cos: la llibertat per damunt de tot. L’objectiu d’aquest escrit, en realitat, és reflexionar sobre el fet que no m’agraden els tatuatges, quan són massius.
Em ronda pel cap, ara, aquella frase atribuïda a André Gide: «El més profund de l’home és la pell». I no puc estar més d’acord. La pell –especialment la pell femenina, ja podeu comprendre per què- sempre m’ha semblat un temple que dona accés a fondàries instantànies, un recipient sagrat que recobreix i propicia emocions abismals. Supose que és per això que, qualsevol cosa que s’hi inscriga, ha de ser avaluada amb severitat. No tot és digne de ser dibuixat en segons quina part del cos. I fer-ho per moda, per imitació, per mimetisme, em sembla una frivolitat espantosa.
Tots coneixem algun cas de persones que han volgut esborrar-se un tatuatge. L’altre dia, en una pel·lícula que feien en la tele, un exnazi se’ls volia llevar de la cara, que era un mapa exasperadament expressionista del seu fanatisme malaltís… Sembla que és un procés car i dolorós. I dic jo: tot això, per a què?
Com a resultat de tot plegat, no m’he fet ni em faré mai un tatuatge. I si no compartiu la meua idea, almenys deixeu-me viure confortablement amb ella…
