Agost només era una excusa

Escoltar els informatius l’últim cap de setmana d’agost és com creure que el món s’acaba. L’apocalipsi s’acosta un poc més cada vegada que un turista abandona un hotel a Benidorm, Gandia, Benicàssim o ves a saber on. Tot per aquella teoria absurda que veu en la fi d’agost la fi de l’estiu i no arriba a entendre que agost només és i ha sigut sempre una excusa. Una excusa per als familiars que havien emigrat a França i tornaven carregats d’abraçades i de ganes de retrobar-se amb els sabors de sempre. Feia igual si les temperatures no eren les més indicades per a segons quines receptes, tornar al poble requeria posar el putxero al foc i suar al voltant de la taula, però per elecció pròpia. Una excusa per a intercanviar collites i llavors entre el veïnat, i també paraules a la fresca. Una excusa per a enamorar-se, millor si era dels que estaven de pas en tant que afegia un puntet més de dramatisme al comiat i un grapat més d’incertesa a l’espera per comprovar si les promeses de correspondència es complien per ambdues parts. Una excusa per a observar allò que de normal no tenim temps quasi ni de mirar de reüll. Una excusa per a deixar de costat la rigidesa en tots els sentits. Per a vestir com ens vinga de gust però, segons l’edat, a ser possible, sempre fora dels límits del terme municipal pel que puga passar. Una excusa per a creure que el millor està per venir a partir de setembre encara que siguem conscients que igual no és així. Una excusa per a renegar de les formigues, els mosquits i les vespes, i per a enyorar aquells cucs de llum que convertien en revetlla qualsevol nit d’estiu anys enrere. Una excusa per a abusar de les excursions i dels riures que portaven afegits, per a experimentar i posar en pràctica l’esperit aventurer malgrat que no vaja més enllà de tractar de muntar una tenda de campanya. Una excusa per a improvisar una nit a la intempèrie que els més menuts demanaran que passe a convertir-se en una tradició. Una excusa per a viure amb ganes, per a fer plans per a un «quan puga ser» que igual no serà mai, però sempre alegrarà les possibilitats. Una excusa perquè només importem nosaltres i els nostres, i per obviar les catàstrofes mil que puguen avançar els informatius que estan a punt d’arribar. Una excusa per a llegir aquells títols que teníem pendents o per a rellegir-ne d’altres que ens ve de gust recordar. Per a torrar-nos al sol o per a refugiar-nos sota una bona ombra. Per a allargar les sestes i per deixar que les nits acaben quan vulguem i no quan marquen les agulles del rellotge. Una excusa per a oblidar-nos de discussions i del so del maleït despertador. Una excusa per a valorar més el nostre entorn en veure’l a través dels ulls dels qui ens visiten. Una excusa per a posar-nos nous reptes malgrat ser conscients que moriran abans de donar-los una oportunitat. Una excusa per a incrementar el magatzem de fotografies que mai acabarem per revelar encara que tractem de convèncer-nos que aquesta vegada sí que ho farem. 

Una excusa per deixar que el plaer siga abans que el compromís, que hauríem de fer extensiva a la resta de l’any. Perquè caldria indultar el mes d’agost i que no acabara mai. O potser som nosaltres els qui necessitem no concentrar totes les energies exclusivament en creure que la vida sols és possible trenta-un dies a l’any. Val que el primer que et done la benvinguda en tornar de vacances siga el recordatori del rebut de l’IBI no ajuda, però si el deixem, setembre també té les seues possibilitats

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.