(Experiment de realisme màgic)
Quarta part
Fins aquell dia podien assegurar que ni per miracle n’havien arribat de cap humà. Devien ser els d’algú molt especial i que per la seua naturalesa no li esqueia anar pelat. Per tant, els havia de menester. Els àngels la feien petar com a tot arreu i algun digué que n’havia sentit a parlar d’un jugador que corria tant i tant que podia arribar fins al cel. Sols ells coneixien com de lluny quedava la terra. Per bé que n’hi havia una feinada de ca l’ample que no ho vulgueu saber, els àngels s’hi entretingueren ordenant-los, si fa no fa com les estrelles en el cel, tal com cregueren que estarien bé en el cap del propietari. Quan el de missatgeria baixà a la terra els hi va retornar. Sense necessitat de trasplantaments. Per més que el deu anava corrent, l’àngel li tocà el cap i se li anaren ordenant com abans. Tot seguit, ell jugador es persignà i, encara que no veié l’àngel, mirà cap a dalt donant gràcies.
Tot i els abusos dels contraris, mitjançant endimoniats dribblings, rondos i canvis de ritme, els deixà fets pures deixalles. Brutal! Com si hagueren perdut la consciència eren com soldats de goma fets a miquetes després d’una batalla, i escampats com ovelles sense pastor.
Continuava sense aturar-se, ja li faltava menys. Els contraris l’havien d’aturar abans que s’acostés a l’àrea, encarés al porter i xutés amb l’esquerra. Era evident que els defenses s’organitzaven com les millors tropes romanes del Cèsar a punt de ser atacat l’imperi romà per les tropes de pobles bàrbars del nord.
