Avui m’envaeix una certa nostàlgia, és cert que em vaig donar de baixa del Bloc Nacionalista fa un parell de mesos, tot just quan van decidir que ja no calia el nom. Digueu-me sentimental si voleu, però els noms diuen coses, parafrasejant Mariano Rajoy, i no és menys cert que ja feia anys que estava molt allunyat de les seues polítiques, però com que els homes som mandrosos, almenys aquest ho és per a segons quines coses, no havia fet el pas de deixar el partit que vaig ajudar a fundar el llunyà 1979.
Ara que aquell vell partit s’esvaeix camí de Madrid, no puc estar-me de recordar quan sortíem amb Ernest Garcia a penjar pancartes als ponts de la V-21. Féiem campanyes amb uns quants milers de pessetes, que l’euro no existia encara. Ens vam inventar un concepte que ningú sabia ben bé què volia dir: érem, o volíem ser, l’esquerra ecologista. Vam créixer contra tot pronòstic, i contra la llei electoral espanyola que ens volia morts, vam gairebé tocar el cel amb un 4.91% del vot i vam sobreviure dintre d’una esquerra espanyola que ens volia muts i a la gàbia. I així vam anar estructurant el País, des dels col·lectius, els pobles i les comarques, vam mantenir viva la flama del País. Recorde que algú va dir que el País existiria mentre hi haguera partits propis, no hi ha res de més cert, perquè siga quin siga el moviment o reivindicació que hom faça, sols des de l’acció política s’arriben a fer canvis permanents, i si no disposem d’un partit propi, no construirem mai el nostre País.
Després de tant de temps costa de pair que just ara que ha arribat a les anhelades institucions, se signe el certificat de defunció de l’únic partit nostre. O potser ha sigut a l’inrevés, la defunció del partit arribà tot just abans d’assolir cert poder institucional. De fet, segur que va ser així. Els dirigents blocaires van donar l’estructura del partit a l’esquerra espanyola a canvi d’un grapat de llocs a les institucions, i els mitjans espanyols es van apressar per fer de la Mónica Oltra una «popstar d’un dia», junt amb el fugit Iglesias i l’alcaldessa de Barcelona per la gràcia de Valls (recordeu un senyor racista fins al moll de l’os).
Al remat, el que van fer els capitostos blocaires va ser plegar-se als desitjos dels espanyolistes d’Oltra i Esquerra i País, i posar-los al capdavant del projecte «perquè atreien vots… espanyols», però amb l’estructura territorial del Bloc. Avui es consuma el pas definitiu i directament desapareixen en Més-Compromís sota la bota d’Oltra. Ja s’ho faran, perquè els problemes que tenim estaran igualment demà, però ja no comptarem amb una eina que podria haver sigut útil per a construir el nostre País. I en línia amb l’empenta donada des del poder realment existent als esquàlids guanyadors d’aquesta trista revetlla, els mitjans espanyols s’afanyen a desprestigiar els contraris a la seua desaparició dient-los «essencialistes», per reclamar continuar sent un projecte polític per a un País, com passa de forma natural a qualsevol altre País, però no al nostre, on ràpidament passem a ser guardians de les essències nacionals. I ens ho diuen tot menystenint-nos, mentre ens despullen dels nostres drets i s’aprofiten del nostre treball.
I si algú es pensa que exagere, li recomane que llija ara mateix l’anàlisi electoral del periòdic digital Público, on diu que «Más País crece en los dos únicos territorios donde tiene implantación, Madrid y el País Valencià». Els espanyols ho tenen clar, sempre ho han tingut molt més clar que nosaltres: Compromís és Más País. No calien eixes alforges per a aquest viatge.
No ens resignem, però. Els problemes hi són, la gent hi és, i mentre no fem un País nostre amb la nostra constitució i les lleis que ens donem nosaltres mateixos, continuarem «ofrenant noves glòries a Espanya», mentre ens enfonsem en la pobresa cada vegada més gran de les persones que viuen i treballen al País Valencià colonitzades per Madrid, i la nostra cultura es perd en la boira de la memòria.
És cert que m‘envaeix la nostàlgia, però també la ràbia, i sobretot les ganes de seguir lluitant pel País i la seua gent, la cosa s’ho val… i tant que sí.
Agermana’t
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
