Els boscos mediterranis han cremat sempre i sempre cremaran: són les particularitats corresponents d’aquest medi natural en què habitem. Ara bé, l’acció humana hi ajuda, i molt. El model de depredació del territori, d’apoteosi de la rajola, de monocultiu del turisme i d’abandonament de l’agricultura als altars del qual hem oferit tots els sacrificis possibles –i més– en les últimes dècades és, al mateix temps, un fanàtic piròman. Hi ha, doncs, raons estructurals, fora –clima, medi– i dins –(des)ordenació del territori– de l’antropocé, i d’altres conjunturals, com una mala gestió concreta o fins i tot un saqueig organitzat (el capo del conegut com a càrtel del foc, l’ex conseller Serafí Castellano, encara començava aquest juliol el seu periple pels jutjats: amb una miqueta de sort li prescriuen els delictes); raons, fet i fet, que provoquen que cíclicament els nostres boscos cremen d’una manera tan furiosa com impotent.
Amb la mateixa periodicitat cíclica, però, aquests grans incendis d’estiu anuncien canvis en el govern de la Generalitat. L’anterior estiu de flames, el de 2012, va anunciar la fi del règim del PP, de la mateixa manera que l’estiu de 1994 va cremar definitivament el consell de Lerma. Enguany, la dreta sobrevola la vall d’Ebo i l’Alt Palància com a aus de rapinya assedegades de sang i famolenques de carn, cobejoses dels negocis que ja albiren, quan puguen tornar a aplicar els seus deliris cleptocràtics fins i tot a la mateixa prevenció i extinció d’incendis, com hem vist. No se’ls escapa res. De res.
Si el PP va retallar i saquejar els recursos per a la lluita contra el foc, els números acompanyaven, en el cas del Botànic, amb més inversió i més dotacions, allà on li arribaven les competències. No podrem saber mai si hauríem viscut el mateix estiu horrible en cas que tot s’haguera fet mitjanament bé –de la mateixa manera que no dubte tampoc (ja veurem) que alguna cosa ha fallat enguany–, però el que sí que sabem és que tenim una administració responsable en fallida tècnica per culpa de l’espoli colonial que patim per part de l’Estat espanyol. Sí, l’infrafinançament també llança burilles incandescents als nostres boscos, o com, si no, es pot acomplir aquella màxima que ens hem cansat –de veres, prou– de sentir aquests dies sobre que «els incendis d’estiu s’apaguen en hivern»? Sense recursos i sense canvi de model, cada estiu tindrem boscos cremant i cada dècada mig país ens desapareixerà enmig de les flames, com a molt podrem aspirar a gestionar el malestar i a creuar els dits perquè les tragèdies no siguen més grans encara.
La dreta ve tan forta pel ponent com el vent que ens ha socarrat la pell del país i del paisatge aquest estiu. Davant d’això, el Botànic s’aclama als respectius salvadors que també venen del mateix punt cardinal, ja siga Pedro Sánchez o Yolanda Díaz, ambdós –perdoneu-me la metàfora, però en aquest article era inevitable– igualment cremats. Si aquest Consell progressista es deixa endur pel corrent, no en tindrà prou, i deixarà pas resignadament a una dreta més dreta que mai –si això és possible. La tendència demoscòpica és inapel·lable.
No sé si cap de les forces que formen el Botànic tindrà temps de plantejar una agenda pròpia seriosa i contundent en els pocs mesos que queden que servisca d’«escut valencianista» per a parar la dinàmica espanyola de dretanització electoral que se’ls –i se’ns– ve al damunt. Tanmateix, allò que em preocupa és si ni tan sols en té la voluntat. Perquè, o jo no m’hi veig gens, o no n’hi ha. Ni voluntat ni ningú esperant-la. I això és un drama, es mire com es mire.
