Diuen que este estiu serà el més fresc de la resta de la nostra vida. Als que vivim al País Valencià no és necessari que se’ns recorde el que ha suposat este estiu. Inclús per a aquells que gaudim normalment de la calor, enguany ha fregat quotes insuportables. La mar, sempre una eixida perfecta per a abaixar la temperatura del cos, ha arribat a unes temperatures que han fet impossible refrescar-se ni dins ni fora de l’aigua. I, com deia al començament, tal com preveuen els experts, el pròxim any encara serà molt pitjor.
És evident, malgrat el que afirmen els negacionistes, que el canvi climàtic és una realitat, que ens ha pegat a la cara de la mateixa manera que les onades de calor este estiu, unes onades que ja no es poden ni anomenar així, perquè això era quan teníem uns quants dies de ponentà a l’estiu. Ara, el que hem patit són unes altes temperatures tot l’estiu, amb algun dia de calor més suportable, i també dies que encara pujaven més i convertien els nostres pobles en una mena d’infern real i terrenal, del qual no podies fugir.
La calor d’este estiu és la millor prova que no podem, com a societat, continuar mirant cap una altre lloc, negant l’evidència que tenim un planeta que es queixa del maltractament i ens envia missatges inequívocs que cal aturar-se ja; que cal posar l’interés col·lectiu, d’una vegada per totes, per damunt de l’individual.
Calen solucions i mesures urgents i està clar que també les mesures individuals són importants. Em referisc a les que cadascú de nosaltres, vull pensar que cada vegada més gent, duguem cada dia endavant d’una manera normalitzada: el reciclatge casolà, agafar menys el cotxe, posar bombetes LED, dur la teua pròpia bossa quan vas a comprar… Però no ens enganyem: el que necessitem són mesures globals que afecten aquells que no volen reduir ni un poc la seua gola per on empassar-se diners, que no en tenen prou amb les seues grans fortunes i volen continuar guanyant com més millor, encara que siga a costa de la salut del nostre planeta i de milions i milions dels seus habitants.
És evident que les grans fortunes controlen el món, així com els països on se subvencionen polítiques que vetlen pels seus interessos i tallen el camí a aquells que no estan d’acord amb l’ordre establert. No cal analitzar massa per a vore qui fomenta les guerres i comprovar si els donants de les seues campanyes són les empreses d’armament, un fenomen molt semblant al de les empreses que contaminen per damunt de les seues possibilitats i de les nostres.
A l’Estat espanyol deu empreses generen el 56% de tot el CO₂, segons l’informe de l’Observatori de la Sostenibilitat. Repsol, Endesa i Naturgy, ocupen el primer, segon i tercer lloc respectivament. Evidentment, hi ha països que contaminem molt més. Estaria bo que amb la grandària de l’Estat espanyol estiguérem al capdavant de la contaminació: Xina, els EUA i Índia són el que més contaminen.
Però, ací no s’hi val mirar el del costat per a dir allò de “i tu més”. Cal que cadascú siga responsable i pose en marxa les mesures necessàries, i ja imprescindibles, per a intentar revertir una situació que pot hipotecar el futur dels nostres fills i filles.
Parlem molt de l’Agenda 2030, però cal que cada país la planifique i hi marque prioritats. La prioritat de garantir el futur. Cal dir als amos del món que la seua ànsia de guanyar diners no pot acabar amb el planeta. Tenen diners per a viure per damunt de les nostres possibilitats durant moltes generacions, però això no tindrà cap sentit si als seus descendents no els queda un planeta on continuar explotant a la resta.ç
Amb el capitalisme salvatge que practiquen és inútil apel·lar a la seua solidaritat o al bé col·lectiu. Pot ser que siga millor apel·lar a l’individualisme perquè trobem una mica d’humanitat. Segurament, ni així. Caldran mesures contundents per part dels diferents governs per a posar fre a la destrucció del món en favor de l’interés col·lectiu, tot reduint les voluminoses butxaques de quatre. Si no, la pel·lícula No mires arriba es quedarà curta.
