En aquest cas no ho ha aconseguit, però és el que pretenia. Matar a l’escriptor Salman Rushdie.
Els qui estimem la llibertat, vàrem patir una sotragada fa uns quinze dies, quan, dissortadament, a Nova York aquest personatge va estar agredit i greument ferit. Perquè la seua agresió, és un atac a la llibertat d’expressió, a la llibertat de pensament. Tot i que desconeguem els motius de l’agresió, tot sembla indicar que l’origen estaria lligat a les acusacions de blasfemia que feren contra l’autor del llibre Els versos satànics que l’any 1988 van veure la llum.
En aquell moment –o molt aviat- l’aiatol·là Khomeini, de l’Iran va emetre una sentència de mort per a Salman Rushdie i els seus editors. Davant la barbarie, davant la intolerància sistematitzada ens cal la lluita i la resposta diària. Ens cal però, la defensa aferradissa del dret a la llibertat de pensament, de paraula i d’expressió. Sense aquests drets, tornem a la caverna.
Però quan hi ha sota l’aixopluc d’un sistema religiós, que alhora ho és també de polític, l’adoctrinament de la intolerància, o el fonamentalisme extrem, i que a més abasta mantes persones d’arreu del món, ningú no pot negar que aquest sistema genera conflictes i problemes d’aquells que no podem portar davant de cap tribunal.
Trenta-quatre anys fa de l’afer que ens ocupa. I l’afer a ningú feu malbé, a ningú. No li tocà ni un pel a cap persona! Un senyor, escrigué un llibre cavallers! I això fou per a mig món, la sentència de mort del seu autor.
Com podem pair aquesta bestiesa en aquestes altures? I com pot ser que tinguem els avenços dels quals en podem gaudir, que ens sorprenen cada dia, i mig món vol matar un senyor que ha escrit un llibre?
Com encaixar que el qui no ha fet cap delicte, ni robatori, ni ferit ni mort a ningú, hi haja d’anar d’amagats? No hi ha cap tribunal internacional que entenga d’aquests afers i hi pose clarícia en semblant desficaci?
Perquè al remat, si analitzem la trajectòria, al senyor Rushdie (si ix d’aquesta) li queda poca metxa. Hi ha d’haver-hi un clam internacional denunciant la vergonya del seu afer davant les forces del món àrab. O si té sort i sobreviu, tan sols l’in queda una altra.
Per desgràcia!
