El passat mes de juny va fer un any que va faltar Ramon Usó Guerola. Tenia la meua edat (tots dos vam nàixer en 1965). Una malaltia fulminant el va deixar al puesto sense donar-nos temps, com aquell qui diu, a fer-nos-en a la idea.
Quan mor algú de la teua edat, un company estricte de generació, tremolen les bases de tot. Si la mort ja és de per si incomprensible (per què el que està viu ha de morir?), quan afecta els amics ho és encara més. Però Ramon Usó era, a més d’amic, el meu col·lega professional. Com a fotògraf em va acompanyar en els meus viatges periodístics durant gairebé quinze anys, fent tombs per quatre continents. Jo escrivia reportatges literaris i ell els il·lustrava amb la seua màquina de retratar. En aquest procés vam assaonar una «mirada valenciana al món», un grapat de textos sobre Cuba, Israel, Egipte, Ucraïna, Rússia… que després vam replegar al llibre Cosmopolites amb arrels (editorial Onada).
Em pregunten a les entrevistes el sentit d’aquest títol. La meua tesi és molt senzilla: no es pot ser «ciutadà del món» (això és el que vol dir, literalment, la paraula cosmopolita) sense partir d’una cultura concreta, d’un tros de món particular. Per això quan viatges no pots deixar de mirar les coses amb unes ulleres determinades. I això no està malament. És l’única postura honrada, en realitat. Parteixes d’unes vivències, d’un patrimoni vital, d’unes sensacions, i les contrastes amb les vivències, el patrimoni i les sensacions dels habitants del lloc on arribes.
Fent el que més ens agradava (a mi, escriure i viatjar; a Ramon, fer fotos i viatjar. A tots dos, viure intensament), vam passar els anys. Veníem als periòdics (sobretot Ara i El País) els nostres articles. Ens hi pagaven, però no els confessàvem mai que, com ens agradava tant el nostre ofici, ho haguérem fet gratis…
Poca broma amb això, en tot cas. Sempre m’he considerat un privilegiat, perquè he pogut fer –i faig encara- periodisme literari (o literatura periodística) i he pogut publicar els meus textos allà on he volgut. Tal com va el món, dir això ara quasi resulta obscé, perquè al món del periodisme (i arreu) tot és atur i precarietat…
Un any després, encara enyore Ramon. Era el perfecte company de viatge: només amb una mirada ens compreníem. Ens feien gràcia les mateixes coses, teníem interessos comuns i crec que, en allò en què érem diferents, ens complementàvem molt bé. De vegades m’he sorprés pensant, aquests mesos, què diria Ramon de tal o qual situació, quina broma hi faria. Però la mort ha jugat les seues cartes. La mort és la banca: sempre guanya.
Per sort, encara li va donar temps de lliurar les fotos escollides per al llibre. Allí han quedat, testimoni del professional que va ser. Les repasse mentalment: els rostres de Jerusalem o del Caire, les panoràmiques del Mar Mort, els colors de les cases cubanes, les pampallugues del Barri Roig d’Amsterdam, la desolació de Txernòbil, els inquietants subterranis de Moscou…
Cosmopolites amb arrels és i serà sempre un llibre especial perquè constitueix el darrer homenatge a Ramon Usó. Era un gran fotògraf de carrer, però també un gran retratista d’estudi. Les seues instantànies van il·lustrar els meus dos llibres de cuina, La memòria del sabor i El rebost perfecte. Va ser un mestre en el tractament del color. Però la mort sempre és en blanc i negre…
