Tots no som iguals. És cosa sabuda i evident. La qüestió tal vegada seria quan la diferència de mentalitats o caràcters entra en conflicte. Per això, els humans, alguns humans, ens hem dotat d’unes mínimes normes de convivència.
Són regles canviants en funció de les diferents cultures que al món hi ha. Fer-se dos besos a la galta entre els occidentals, o un, és cosa normal i ben entesa. Això mateix en zones de l’entorn musulmà és cosa prohibida.
Però, finalment, per a conviure tota la gent acceptem una certa hipocresia social. I amb això tirem avant malgrat la calor tan espessa que ara ens enrabia a tots una mica.
Dit açò, és cert que als ciutadans i ciutadanes els pot passar que vegen com una persona pixa fora test. No per això cau el cel ni tenim una guerra. Que són coses molt serioses. Però trenca l’harmonia que ha d’haver-hi entre tots per a fer una vida mínimament amable. Possiblement, la calor el propicia, un cert malestar. Tanmateix, no és ni una raó ni una excusa.
Ho conte: va i un dia plàcid, assegut a una terrassa, un cotxe enorme, un 4 x 4 descomunal, para davant d’on dinem uns amics. El cotxe tapa no sols la vista sinó una lleugera brisa que ens alegra el dinar. L’escalfor del motor i de l’aire condicionat del vehicle es nota encara després que l’amo, no el senyor, haja parat el motor.
Per dir-li si el pot deixar un poc més avant, on hi ha lloc de sobres, li faig un colpet amb els dits a la finestra, tan prop el tinc de la cara. L’home, que no el senyor, perquè senyor significa un saber estar, es gira cap a mi i, amenaçant amb el puny, em diu: «Si tornes a tocar el cotxe, et tocaré jo a tu». Vaig quedar mut. Calia haver-li contestat?
L’enorme savi anglés Samuel Johnson, conegut com Dr. Johnson, va dir de manera molt encertada la frase següent en moments on la vida a l’Anglaterra del XVIII tirava per dreceres insolents: «És inútil criticar la imbecil·litat de l’època». La retòrica de l’home, per dir-ho en termes literaris, no em va fer més pressió que la de recordar la frase del Dr. Johnson. Podia donar, com a molt, per a un articlet si pensem en termes personals.
Ara, però, cal dir que va ser amb paraules grolleres amb què es començaren disputes i guerres de resultats infames. Si en lloc de l’amabilitat en les formes, la cortesia en el tracte i la bona voluntat per entendre’ns, tirem cap a l’exabrupte, la paraula forta o el posat insolent, ens endinsarem cap a situacions adverses.
Les actituds i paraules dures han propiciat massa desastres. Des de Grècia i la seua guerra del Peloponés fins a la invasió d’Ucraïna per Putin, les formes insolents han estat font de massa mals.
Ja sabem que no és només amb paraules que s’inicia una guerra. No cal ser tan simples ni elementals. Al darrere hi ha de tot: frustració, recels, enveges, desig de poder o, tot simplement, voluntat elemental de ser més que l’altre. I de mostrar alguna mena de poder.
Aquestes persones, que són només homes primaris, ens durien a la desgràcia només per aconseguir mostrar la seua força. Mala cosa aquesta. La força, la física principalment, cal usar-la per a causes bones. Utilitzar un 4 x 4 per ajudar a apagar incendis, per exemple.
