En les eleccions estatals de l’abril del 2019, el PP va perdre tres milions i mig de vots respecte a les eleccions anteriors. Els càlculs van ser fàcils de fer: un milió d’aquests vots havien anat a parar a Ciudadanos i dos milions i mig a Vox. Entremig, hi havia hagut la repressió del Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya i la moció de censura que posà fi al govern de Mariano Rajoy. Evidentment, els dos fets estan molt lligats. L’única manera de pacificar Catalunya era treure del govern els qui havien engegat la repressió. Insinuar que hi havia una possibilitat de sortida dialogada. Però encara que el PSOE es recuperés espectacularment, les xifres no quadraven, perquè a l’estat espanyol, des de fa una dècada, hi ha onze milions de vots que formen un bloc coriaci: el de l’espanyolisme obsessiu, que utilitza la legislació i la violència judicial per imposar-se.
El sistema de partits espanyol és molt divertit des del 2014, perquè hi ha partits que tan aviat s’inflen com es desinflen. Evidentment, alguns d’aquests partits han rebut un tracte molt especial per part dels mitjans de comunicació i un finançament multimilionari. Ciudadanos va ser inflat per convertir-se en el gran cistell de vots dels espanyolistes de dretes que, durant la crisi econòmica, havien començat a manifestar rebuig cap al sistema polític vigent, basat en l’alternança del PP i el PSOE. Era un contrapès, a més, en un moment que el PSOE patia una fugida massiva de vots cap a una esquerra nova i desorganitzada. I podia funcionar com un partit frontissa estranyíssim: perquè ja fos aliat amb el PP o amb el PSOE, els escorava sempre cap a la dreta.
Però el 2019 ja no era el torn de Ciudadanos. Complí la funció de dividir el vot de la dreta, però tot seguit –i en menys de set mesos, del 28 d’abril al 10 de novembre– va perdre dos milions i mig de vots. Què havia passat en aquests mesos? Només una cosa: a la televisió s’havia vist la potència de les protestes que a Catalunya havia suscitat la sentència del judici contra l’independentisme. Ciudadanos, creat a Catalunya el 2006 per frenar el catalanisme amb un discurs legalista agressiu, i inflat després fins a convertir-se en el tercer partit estatal, havia fracassat. Aquestes mateixes protestes que tenien lloc a Catalunya van fer pujar Vox, en els mateixos mesos, de dos milions sis-cents mil a tres milions sis-cents mil vots. Per què? Perquè la percepció que tenien els votants era que Vox incrementaria la violència de la repressió i, fins i tot, il·legalitzaria els partits catalanistes. Davant la constatació que les coses, en la política espanyola, sempre poden empitjorar, l’independentisme es refrenaria.
La repressió judicial aplicada sobre els líders polítics i sobre els activistes i, sobretot, els confinaments i les restriccions imposades a causa de la pandèmia de coronavirus han desmobilitzat l’independentisme. L’han desmobilitzat i, fins i tot, desmoralitzat. Avui mateix el PP podria tornar a governar l’estat i no passaria res a Catalunya. Podemos fa aigües a tot arreu. Ciudadanos ja no trobaria compradors en una subhasta. Es pot tornar, després de vuit anys d’alteració del sistema de partits, al bipartidisme tradicional. Per què caldria finançar Vox i fer-li més propaganda?
Macarena Olona ha dimitit. La van fer passar per andalusa per presentar-se a les eleccions al parlament d’Andalusia. Per què? No entra això en contradicció amb l’ideari del partit? No hi havia prou de ser «molt espanyola». Els dotze escons aconseguits al parlament d’Andalusia fa quatre anys van ser el primer èxit electoral de Vox. Els catorze que han obtingut ara, amb Olona com a cap de llista, són un fracàs, perquè ningú els necessita per governar. Si Vox ha millorat els seus resultats un vint-i-cinc per cent, el PP els ha millorat un cent dotze per cent.
Al parlament autonòmic de Madrid, el PP imposa el seu criteri amb el suport de Vox. A Castella i Lleó, PP i Vox fan pinya en el govern. Aquestes intimitats molesten Feijóo i els que volen que mane. Perquè ara és el moment d’unir de nou aquell bloc dels onze milions de votants espanyolistes de dretes. I Vox és una molèstia en aquest camí. Com ho era Ciudadanos, que espera que algú li tire una palada de terra a sobre.
Els mateixos poders que van decidir activar Vox el 2018 per posar el PSOE en el govern i fer por a l’independentisme català, ara el deixaran desinflar-se. L’any passat el nombre de baixes en l’afiliació estigué a prop de superar el d’altes. És un partit estancat. I els diaris espanyols ja han començat a desmoralitzar-li els votants, amb titulars com ara «Vox continua ensorrant-se» o «Vox cau en totes les enquestes». El cert és que encara no cau. Però, per a un partit de retòrica triomfalista, aquesta videta electoral trista que està condemnat a fer serà pitjor que veure els seus líders involucrats en el pitjor dels escàndols.
