A principis d’aquest gloriós any 2022, segon postpandèmic, l’escriptor Juan José Millás va publicar un «Vocabulari essencial» de tot allò que feia referència al virus en El País Semanal. Com que té una imaginació libèrrima, el que escriu Millás és sempre interessant. He estat repassant, ara, aquelles pàgines. Parla d’un món que encara és el nostre però que ja sembla una mica decrèpit. Qui recorda, a hores d’ara, el confinament, que ens va tancar a casa entre el 15 de març i el 21 de juny del 2020? I els balbucejos de les primeres vacunes? I les càmeres d’ordinador i les bicicletes estàtiques esgotades a tot arreu? I els aplaudiments, a les 8 de la vesprada, als sanitaris i personal essencial?
Per no recordar, no recordem ni els 7.291 ancians morts a les residències de Madrid (i molts més a la resta d’Espanya) sense rebre atenció mèdica per culpa de cert infame Protocol ideat pels sequaços d’Isabel Díaz Ayuso, la verge vestal de la (ultra)dreta espanyola.
No ens agrada recordar res d’això perquè la memòria és selectiva i les imatges de mort, desolació, tristesa, malaltia i malestar són agranades pel nostre cervell automàticament. I gràcies: sense això, no podríem viure.
A mi el que em feia més gràcia llavors era escoltar certes veus (no la de Millás, precisament) afirmar que, d’aquella crisi, n’eixiríem «millors». Això era una imbecil·litat de proporcions colossals. Qualsevol sap –o hauria de saber, si no acaba d’eixir de l’ou- que el dolor o la por no ens milloren. El dolor i la por no serveixen per a res. I aquells dies en va haver, de dolor i de mort, bona cosa.
El meu cervell, en tot cas, ha fet el que vos deia: ja no em recorda el malestar dels primers mesos pandèmics. Se m’ha oblidat el recel per haver de romandre a casa manu militari, el terror al virus, l’amenaça del desconegut. Només recorde les hores tan agradables que vaig passar llegint i escrivint –sobretot llegint.
I és que condemnar un escriptor a quedar-se a casa equival a reforçar la seua rutina diària. No vaig patir gens, en aquest aspecte. Fins i tot, com un contribuent agraït, em vaig llegir religiosament La pesta d’Albert Camus, que ja tocava.
Diu Millás: amb el confinament va haver gent que va descobrir que es volia i gent que va descobrir que es detestava, xiques que van tindre la primera regla, molt d’onanisme, molta ejaculació precoç i nombroses pol·lucions nocturnes… i morts, moltes morts, en soledat, sense ajuda i, en definitiva, «fora del sistema».
Tot això és el que se suposa que hauria d’haver induït la humanitat a haver aprés. Però no volíem aprendre. Volíem que passara tot per tornar a ajuntar-nos en una promiscuïtat apegalosa, per tornar a viatjar, a les menjotades, a follar i a divertir-nos fins al límit.
Doncs ja hi som. Ha valgut la pena?
