V
Ell lloava Alemanya […] considerant la seva importància per al perfeccionament moral dels homes […] en sotmetre la tècnica cada dia més la natura a través de les comunicacions […] es manifestava com el mitjà més competent d’aproximar els pobles, de fomentar una coneixença mútua, d’obrir camí a un equilibri humà entre ells, destruir els prejudicis i, a la fi, procurar la seva unificació global.
[Consideracions atribuïdes a Settembrini]
La Muntanya Màgica, Thomas Mann
1
Proposta d’investigació per privilegiar el so en l’activitat humana
De les estructures que constitueixen el pensament humà, la música i les matemàtiques estan considerades altament formalitzades, juntament amb el llenguatge. La primera no pot tenir ‘sentit’, si a açò li assignem una capacitat de relació amb algun aspecte del món i la seua representativitat. La segona, les ciències exactes, poden construir un món intern que s’autoalimenta i s’engrandeix fins al punt de generar actes externs que mengen d’aquelles, però ‘sentit’, tampoc no en tenen. Únicament el llenguatge ha acabat per poder representar al món i ésser-ne símbol d’aquest, amb sentit incorporat, validat i compartit. Però no sempre fou així.
La filosofia del llenguatge parla d’una percepció primordial quan aquesta es relacionava amb el cant, no amb les paraules, que implicava una representativitat força parcial i concreta, acotada i restringida entre uns pocs membres de la tribu. Els grecs antics n’estaven molt pròxims d’aquesta experiència i Plató li nega a la mimesi, la representació, cap atribució de veritat, i un tercer estadi, el darrer, de l’intercanvi entre humans d’allò que pot interessar a la ciutat, a la polis. En canvi considera que no pot haver ningú que no sàpiga geometria a l’acadèmia. El segon estadi, capaç de contenir alguna veritat respectable és el món quotidià, entre, lògicament, els representants del saber. El primer, ja se sap és el món de les idees. En aqueix món, on ni l’oralitat s’ha obert pas, cosa que farà en el segon estadi, en forma de diàlegs, allò vertader està fent d’arc entre els éssers i els ens, entre els hòmens i els déus. Des d’aleshores un devessall de soroll, i d’escriptura que impedeix la reciprocitat de les idees, ens ha envaït.
El silenci és avui una presó per a l’humà. El so, saber-lo captar, ens aproximaria a aquelles experiències primigènies que facultaven l’home per escoltar l’avinguda i trobada d’éssers i ens al bell mig del clar del bosc. Recuperar aquella facultat de saber estar voltat de sons que ens recorden les relacions primeres entre l’home i el món és una tasca que assenyala la possibilitat de vertebrar una determinada ‘veritat’ entre tanta falsedat i incomunicació inscrita en el llenguatge que fa servir l’home quotidianament.
2
On podria anar Antígona en la construcció de la Llei? Quin paper podria tenir en la fundació de l’Estat? Podrien els seus fills ser alguna cosa més d’allò que fou el seu avi, Èdip? I, suposant que ho aconseguiren, ser alguna cosa en la terra, què quedaria aleshores de la terra que trepitjaren? És realment la família fraterna d’Antígona una família instal·lada en la veritat de la mostració dels éssers, o senzillament ja és definitivament mort, abans fins i tot de qualsevol disputa? Podem creure’ns que s’oposa raonablement al poder establert i representat per Creont? De part de qui estan els déus? Antígona pot estar al bell mig de la Llei sense que aquesta s’enfonse? No crec que aquí estiguem en un duel entre família i Estat, entre individu, per bé que entés pels déus, que d’incestos se la saben tota, i societat, que ha d’apamar fins on pot arribar en la seua relació interna i externa. Antígona és, des del meu punt de vista, la constatació, que a Èdip ja veiérem, que ni en la terra ni en l’Olimp pot haver contradicció entre la progressió del grup i la benvolença dels déus. En un món on encara se sent present la realitat com una dislocació recent de la natura, no pot haver paraules mentideres que justifiquen allò que el cant emés pel cor nega. Aquí, en aquest món primigeni, i per això mateix Èdip se n’ha d’anar, no valen composicions a posteriori que pretenguen resoldre allò que la tragèdia ha dictat, la veritat. I aquest dictat és el que posa els fonaments de tota la cultura occidental fins l’arribada de la tècnica, Ara ja no estem en l’univers de l’estètica, on bellesa, veritat, poesia, tragèdia, drama es donaven de la mà. Ara vivim objectivats i aquella relació entre pensament i poesia s’ha desfermat, oblidat.
