dret: m. Facultat de fer o exigir allò que la llei establix al nostre favor.
obligació: f. Vincle que subjecta a fer o a abstindre’s de fer alguna cosa, establit per la llei. (Diccionari de la RAE)
L’article 27 de la Constitució Espanyola de 1978 que establix «el dret a l’educació» conté, al meu parer, una contradicció francament escandalosa. L’esmentat article diu:
27.1. Tothom té dret a l’educació. […]
27.4. L’ensenyament bàsic és obligatori i gratuït.
Tot suposant que les paraules «educació» i «ensenyament» són sinònimes en la ment del legislador constituent, ¿com pot ser una mateixa persona, alhora, subjecte d’un dret i d’un deure que tenen el mateix contingut?
Un vell adagi jurídic clàssic afirma:
Ius et obligatio sunt correlata.
(El dret i l’obligació són correlatius, recíprocs)
Això vol dir, al meu parer, que un dret i un deure de contingut idèntic no poden recaure sobre la mateixa persona (¡El dret de canviar de domicili no implica l’obligació de canviar de domicili!).
Considerem, per exemple, el dret a la llibertat d’expressió. Si una persona gaudix d’eixe dret o llibertat, els altres membres de la societat en què viu tenen l’obligació de respectar el dret a la llibertat d’expressió de què fruïx esta persona (òbviament, dins dels límits que marca el Codi Penal). Però eixa persona que posseïx l’esmentat dret a la llibertat d’expressió no està obligada a exercir eixe dret precisament per això, perquè la llibertat d’expressió és un dret per a ella i no una obligació. Els drets es poden exercir o no, o siga que són facultatius i, per això, són «drets» o «llibertats».
La legislació vigent afirma que mitjançant l’educació obligatòria (que al nostre país va dels sis als setze anys) es garantix el dret a l’educació dels menors d’edat. Però, a mi, este argument em sembla summament fal·laç perquè pretén afiançar el dret de què gaudix una persona (en este cas, el menor) imposant-li l’obligació d’exercir-lo: un autèntic contrasentit. És com si a una persona que té el dret de desplaçar-se mitjançant l’ús d’un vehicle de motor se li imposara, irremissiblement, l’obligació de desplaçar-se mitjançant l’ús del dit vehicle.
Em fa la impressió que, amb tot este guirigall incomprensible, els legisladors i molts juristes perseguixen un propòsit molt poc defensable des del punt de vista pedagògic: no dir les coses pel seu nom. Em sembla que els legisladors han sucumbit, des de fa dècades, a la idea que els drets estan molt bé i que són cool perquè transmeten la idea d’una societat suposadament democràtica, mentres que les obligacions o deures són una rèmora del nostre passat autoritari i antidemocràtic, o siga que no són cool. Comptat i debatut, al meu entendre, quan parlem de l’educació com a dret del menor, estem fent un ús calculat, oportunista i hipòcrita d’un mer eufemisme. Fins i tot, el filòsof idealista i defensor de l’educació ultranacionalista alemanya, Johann Gottlieb Fichte, fou molt més sincer respecte d’esta qüestió quan va afirmar, amb rotunditat, que no podem esperar que els infants entenguen per què els obliguem a anar a l’escola: la compulsió està justificada per l’educació per a la comprensió futura i prou.
Llegint atentament l’esmentat article 27 de la Constitució de 1978, només puc extraure, amb els escassos mitjans intel·lectuals de què dispose, un parell de conclusions:
a)El dret a l’educació és un dret que assistix a tots els ciutadans de qualsevol edat, raça, sexe o condició i els poders públics, òbviament, tenen el deure d’implementar els mitjans materials necessaris a fi que este dret puga fer-se efectiu en qualsevol etapa de la vida de les persones.
b)Els ciutadans menors d’edat (en concret, els que tenen entre sis i setze anys), a més de gaudir del dret anterior (poden acudir a museus, conservatoris, acadèmies, biblioteques, ateneus, clubs culturals i esportius, etc.), tenen l’OBLIGACIÓ d’educar-se i de ser educats d’acord amb allò que establixen les nostres lleis educatives, aprovades pel Parlament estatal i, dins del marc de les seues competències i atribucions, pels diversos parlaments autonòmics.
Així, podem concloure que, quan un xiquet (o una xiqueta) va a l’escola o a l’institut de secundària no està exercint un dret, perquè els drets són d’exercici opcional o facultatiu, sinó que està complint una obligació que l’Estat en què viu li imposa (l’hel·lenista Rodríguez Adrados parlava en els seus escrits de «milícia escolar», o siga, d’una espècie de «servici militar» escolar) perquè, en principi, necessita ciutadans formats que en el futur puguen fer-se càrrec de l’immens cabal de coneixements científics, tècnics i humanístics que constituïxen l’inevitable fonament de qualsevol societat civilitzada i desenvolupada.
Una altra cosa distinta consistiria a esbrinar si l’Estat està en disposició o no de fer complir les lleis que dicta o si, com afirmen alguns intel·lectuals llibertaris no mancats de bons arguments, està o no està autènticament legitimat per a imposar a l’individu una obligació d’eixa natura, però esta és una altra qüestió.
Per a acabar, només puc dir que, al meu humil parer, si assumim les premisses que tots els drets o llibertats són d’exercici opcional o facultatiu i que l’educació és, sense cap mena de dubte, un dret, llavors haurem de concloure, irremissiblement, que l’educació és d’exercici opcional o facultatiu (sil·logisme aristotèlic DARII de la primera figura).
Tots els drets són d’exercici opcional o facultatiu.
L’educació és un dret.
⸫ Per tant, l’educació és d’exercici opcional o facultatiu.
