L’anomenada Reforma laboral es va aprovar, a principis de febrer, gràcies al fet que un diputat del PP es va equivocar en votar. Si no s’haguera aprovat, no s’activarien diverses mesures per reduir l’exagerada temporalitat i la precarietat dels contractes, els convenis vençuts no es mantindrien en vigor en absència d’acord per actualitzar-los, o els convenis d’empresa continuarien tenint preeminència sobre els de sector, entre altres efectes negatius.
El Decret per fer front a les conseqüències econòmiques de l’actual guerra d’Ucraïna s’ha aprovat fa uns dies per la mínima. Gràcies a això, els carburants continuaran amb el descompte de 20 cèntims per litre, el consum d’electricitat mantindrà les rebaixes fiscals, les persones que cobren l’ingrès mínim vital mantindran l’increment del 15%, els llogaters no podran apujar els lloguers més d’un 2%, diversos sectors -transports, pesca, agricultura- tindran importants ajudes directes, etc.
En les dos ocasions ERC va votar en contra, Bildu només ho va fer en la primera mentre que en la segona va donar el seu suport a la convalidació del Decret. Són dos partits que van donar suport a la investidura. Amb ells, al govern de coalició només li calen 5 vots més per assolir la majoria absoluta al Congrès.
Cal exposar la realitat?
La Reforma laboral, sent un avanç important, haguera pogut ser molt més profunda.
L’espionatge a persones del món independentista -polítics, advocats, líders socials- és un assumpte d’una gravetat extraordinària que trenca la confiança política i mostra unes clavegueres molt antidemocràtiques.
La correlació de forces parlamentàries obliga a una negociació dins d’un espai que es pot anomenar, molt simplificadament, com a «progressista» en què el PSOE té una gran capacitat per rebutjar o diluir propostes que permetrien avançar en un major empoderament de la majoria.
Però en aquest escenari actual es pot avançar i es poden plantejar, amb possibilitat d’èxit, mesures que no són del gust neoliberal.
Els ERTO, les ajudes directes a autònoms, les pujades de l’SMI, l’IMV, l’actualització de pensions, el marc laboral, la prohibició de venda a pèrdues en agricultura, l’atenció a la Dependència o el finançament de polítiques socials no serien el mateix sense la pressió d’Unides Podem dins el govern de l’Estat i el conjunt de les forces d’esquerres al parlament.
Són aspectes que tenen a vore directament amb això que anomenem «les coses de menjar» que afecten cada ciutadà i ciutadana i que són una prioritat per a eixes forces.
El Decret anticrisi motivat per la guerra d’Ucraïna, la Reforma laboral, moltes altres mesures aprovades durant la pandèmia, l’increment pressupostari per polítiques socials i per una societat inclusiva o la legislació de protecció a la infància, han suposat un canvi de rumb substancial respecte a inèrcies anteriors.
Donar suport a mesures com aquestes, fins i tot quan hi ha conflictes seriosos entre les forces que les proposen i les que poden aprovar-les, no implica, de cap manera, abaixar els braços davant qualsevol atac als drets democràtics dels individus o de la societat.
La novetat d’un govern de coalició amb participació d’una força amb vocació transformadora ha obert oportunitats d’incidència inèdites fins ara. Per les forces polítiques amb propostes properes, per a moviments socials i plantejaments econòmics i socials alternatius que troben possibilitats d’interlocució directa amb el poder executiu.
Amb limitacions, és cert, amb conflictes i dificultats perquè hi ha discrepàncies, diferències i particularitats, cal anar més lluny per aturar l’embranzida reaccionària. Allò que s’està assolint és important, és obra del conjunt de grups del bloc d’investidura. Encara es pot aconseguir més. En això estem.
