Quan vas per muntanya, perdre’s és molt fàcil, una decisió errònia en decidir entre un sender i un altre al cap d’unes hores de marxa fa que estigues molt lluny d’on volies anar, i probablement en un lloc perfectament desconegut que t’obliga a prendre noves decisions que segurament ja totes seran errònies en haver deixat l’objectiu inicial del teu camí. Els que van dissenyar l’Estat que va sortir del feixisme al 78, van prendre una sèrie de decisions que eren errònies en termes de caminar cap a la llibertat i el respecte dels drets humans, allò que hauria d’estar en la base de la constitució de qualsevol organització humana. Van decidir que els militars, la judicatura, els policies, i els polítics reciclats del feixisme podien ser el pal de paller de la construcció de la nova etapa; van decidir, igualment, que tot el poder polític havia d’estar en mans dels jerarques dels nous partits autoritzats; també van decidir que el nostre País no podia visualitzar-se com a tal, tot impedint la federació dels Països Catalans, i van decidir que havia de continuar la repressió que hi havia hagut durant el feixisme, tot i que amb noves eines, més exportables. Cal dir que van ser decisions errònies en termes de llibertat i drets humans, però no en termes de garantir la perpetuació del seu Estat.
El motiu d’aquestes decisions eren molt òbvies llavors, i ho són molt més avui dia. Els espanyols eren conscients que el seu Estat, en condicions normals de llibertat, estava condemnat a desaparèixer. La seua idea d’Espanya, tal com està al seu cap, és completament incompatible amb la democràcia i els drets humans. I érem els catalans, els que malgrat el terrorisme d’ETA, posaven en escac Espanya, nogensmenys gairebé una quarta part de la població, i la més dinàmica, no era Espanya, i de fet els espanyols eren i són conscients que calia un règim colonial per a mantenir la seua idea d’Estat i, a més a més, poder sostenir-se econòmicament.
El que van decidir llavors, tot tirant endavant la batalla de València per tal d’atacar la part més fluixa del País, ha tingut la seua continuïtat en la seua constitució i a mesura que la consciència del País ha anat creixent, la repressió ha sigut cada vegada major.
La por a l’anihilament del seu Estat està en la base de la repressió, però sabem per experiència que la repressió, una vegada encetada mai no s’atura en l’objectiu inicial, i l’Estat envoltat en l’agradable capa de protecció que ofereix la repressió la va fent extensiva a tots els que d’alguna forma o una altra no hi combreguen amb el seu objectiu. I així una fina teranyina de por va caient sobre la població, primer sobre la població objecte de repressió directa, val a dir: els catalans i les catalanes en el seu conjunt. Però després a tots els que qüestionen l’Estat, s’arriba així a un Estat totalitari, on són ben visibles els trets que confirmen l’Estat totalitari: la por, l’absència de separació de poders, la repressió i el control de la població. Aquesta data hi faltava, amb l’afer «Pegasus», ja tenim la peça final del puzle.
Avui a Espanya, ja no sabem quina llei regeix, no sabem si la nostra vida és vigilada, no sabem quan ens poden acusar d’enemics de l’Estat, i no sabem quins drets tenim en cas que l’ull de l’Estat es pose a sobre nostre. D’això es diu Estat Totalitari, i ara com ara el principal valedor és el tàndem Podemos-PSOE, però també aquells que a casa nostra el sostenen, i als quals cal denunciar: Compromís i ERC fonamentalment, però també Junts i Més.
Necessitem un canvi orientat cap als drets humans i la llibertat, perquè el camí que els espanyols van triar ens duu cada vegada a llocs més i més foscos, i si algú pensa que exagere, li recomane l’editorial del Washsington Post.
