Estic segur, si es pot estar segur d’alguna cosa, que si no hagués sigut pel meu interès per l’obra i figura de Fuster, no m’hagués assabentat, almenys elementalment, de què és un aforisme, perquè fins fa no res, majorment, el confonia, posem per cas, amb dites, refranys o frases lapidàries.
La descripció del mot el trec, com acostume, del diccionari de l’AVL a la seua primera accepció: «Proposició en forma de màxima, sovint enginyosa, amb què s’enuncia un pensament o una asserció moral, filosòfica o científica». Per tal d’aclarir-me del tema són sinònims, segons el diccionari Teide: màxima, precepte, axioma, apotegma, fórmula, enunciat, proverbi…
Tot ve a compte perquè Fuster en té per a tots i per a tot, i em ve a la memòria, sense massa esforç per divulgar, aquest: «Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres». Trobe que l’aforisme em ve a propòsit per comentar el treball editat per Levante EMV el proppassat 13 d’abril, titulat «Estudi sobre polarització i convivència», amb dades de l’any 2021, sobre confiança en les institucions i sentiment d’identitat.
L’anàlisi fou realitzatda entre octubre i novembre de 2021, després de 7.189 entrevistes dividides de la següent manera: 5.689 a Andalusia, Catalunya, Comunitat Valenciana, Extremadura, Galícia, Madrid i el País Basc; i 1.500 a la resta de l’Estat espanyol. La consulta, segons el seu parèixer, indica la inexistència d’un problema de convivència a l’estat espanyol, i la societat en general està més cohesionada que el que suggereix el debat públic.
El rotatiu. amb lletres de bon cos i en negreta, ho aferma ressaltant-ho i resumint-ho amb aquesta frase textual: «Els valencians estan poc polaritzats i la majoria demana centralitzar el poder», i ho aclareix amb dues oracions: d’una banda, «la confiança en el govern autonòmic es superior a la que s’hi dóna a Madrid i Catalunya, però inferior a la de Galícia»; i de l’altra: «Una enquesta en set territoris situa la C. Valenciana com la d’un major sentiment de pertinència a Espanya.»
Es situa en l’enquesta la Comunitat Valenciana capdavantera, entre els territoris esmentats adés. Així, reflecteix que no vol un estat amb autonomies, amb un percentatge del 24% dels preguntats, igual percentatge que a Madrid, seguida dels extremenys amb un 22%, els andalusos un 21%, els gallecs un 13%, catalans el 9%, i el 6% dels bascos. Res d’estranyar entre catalans i bascos, perquè a tots dos, s’ha de donar de menjar a banda i veure com s’ho mengen per tal de fer com ells.
Pel que fa al sentiment de pertinència, els valencians també encapçalen la llista, ja que el 27% se sent solament espanyol, seguit dels madrilenys amb el 23,8%, els andalusos el 14,2%, els extremenys el 13,4%, els catalans un 11,8%, i els bascs l’11%. És a dir, els valencians som a l’elit del espanyolisme i explicaria allò de valencianos i españoles, i pel que es dedueix del resultat, més bé a la inversa, més espanyols que valencians, i una paradoxa excel·lida nascuda de la manera del nostre sentir, i també del cas que ens fan els de l’altiplà, perquè som absolutament complaents en el patiment propi, un masoquisme vaja, atesa la manca de finançament, inversions i menyspreu vers l’idioma propi. Res més adient que aquest altre aforisme de Fuster, prova de la seua vigència, que retrata la nostra situació i ens dona consell: «O recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble.»
Només faré referència ara mateixa, comentant una vegada més, el nostre minso finançament, una qüestió ben paradigmàtica de menyspreu, els efectes del qual, el paguem valencians i valencianes, via els deficients servicis. Una desconsideració que clama al cel, perquè hi roman per actualitzar des de 2014, primer per la deixadesa de les gavines, després per la dels gavinots, ja que ni uns ni altres han mogut ni una ploma ni mitja, adduint causes diverses, entre elles la compensació interterritorial dialogada, que sembla impossible, perquè hi ha entre les aus marines de les diverses autonomies pardals que es mengen allò que en justícia distributiva no els pertany.
Davant de tanta descreença que afecta a sanitat, educació i servicis socials, per tal de resoldre la situació temporalment, Vicent Soler, el nostre conseller d’economia, reivindica, una vegada més, que el Govern estatal, aprove un fons compensatori amb el qual s’anivelle amb la mitjana, aquelles autonomies finançades de sota, i pel que fa a la nostra, no haja de recórrer a l’endeutament persistent, agreujat des de fa anys i panys, pels costos financers que aquest representa.
Diu elDiario, el digital al qual Soler li fa aquesta declaració que, el president gallec Alberto Nuñez Feijóo, recentment triat nou líder del PP, no li interessa iniciar d’urgència de la reforma del finançament, perquè és partidari i impulsor de deixar-la com està. Soler tot i que reconeix que la reforma requereix amples majories parlamentaries a la fi d’aprovar-se al Congrés dels Diputats, manifesta que s’haurà de seguir treballant de valent, perquè la reforma es duga a termini el més aviat.
Joan Baldoví, segons Europa press, és més taxatiu i ha advertit Pedro Sánchez, president del Govern central, que si no s’acompleix allò pactat sobre la modificació del finançament en el pacte d’investidura durant el què resta de la legislatura, Compromís revisarà el seu suport al govern en aquelles votades que el seu vot siga imprescindible. Per tant si el govern no acompleix amb el poble valencià, etziba, deixaran de recolzar-los.
Com que he començat amb Fuster i l’aforisme, heus ací un seu altre que trobe relacionat, tot per acabar: «L’esclau rarament es rebel·la. Un home enfonsat en la misèria, en una misèria absoluta, tendeix al suïcidi o a la resignació. La revolta, fins i tot la revolta social, només es produeix quan els oprimits comencen a deixar de ser-ho. És a dir: quan l’opressor ja ha cedit una mica, per descuit o per bondat».
De tota manera, vist el resultat de l’enquesta del 13 d’abril del Levante EMV, crec fermament que la sang no aplegarà al riu.
