El 25 d’Abril les valencianes i valencians commemorem la derrota d’Almansa que va tindre com a conseqüència l’ocupació de l’antic Regne de València per les tropes borbòniques, la pèrdua dels Furs i la publicació del Decret de Nova Planta. La dita popular «quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança» encara és una realitat per al País Valencià. És cert que hem avançat en alguns àmbits, hem recuperat la Generalitat i tenim un cert grau d’autogovern, però perduren, ningú ho pot negar, els efectes d’aquella pèrdua irreparable que va malbaratar el nostre futur com a poble. Enguany celebrem els 40 anys de l’Estatut d’Autonomia, sota el lema «40 anys fent País», que coordinarà Joan Sifre, una persona d’una gran trajectòria política i sindical, fet que n’és una garantia per a la celebració d’aquesta efemèride.
Les valencianes i valencians no podem, en aquest context de commemoració de dues efemèrides tan assenyalades, deixar passar aquesta finestra que se’ns obri per seguir avançant en el procés de construcció nacional. La commemoració del 25 d’Abril i la celebració dels 40 anys de l’Estatut, siga quina siga la valoració que cadascú hi faça del text estatutari, han de servir per donar un impuls al nostre autogovern per continuar fent País. Un impuls que passa, necessàriament, per continuar construint el nostre projecte nacional sense perdre de vista que la seua finalitat última és millorar els drets socials, laborals, econòmics i mediambientals de la gent que viu i treballa al País Valencià.
La recuperació del dret civil valencià, defensada magníficament per l’Associació de Juristes Valencians, amb el seu president José Ramon Chirivella al capdavant, hauria de ser un dels primers fets que marcaren l’agenda del 2022. La quasi totalitat dels ajuntaments valencians, tots els grups polítics de les Corts Valencianes, a excepció de l’extrema dreta, tot el moviment sindical i gran part del teixit social valencià hi comparteix aquesta reivindicació. Un ample consens i suport social que, pel que sembla, no és suficient per impulsar la tramitació de la reforma constitucional necessària per fer efectiva aquesta recuperació. Per a ser justos amb la gran feinada de l’AJV, i de totes les persones i entitats que li donen suport, caldria que s’aprovés enguany o en aquesta legislatura i seria convenient que la Generalitat guardonara aquesta entitat el proper 9 d’Octubre per tota la tasca feta.
L’infrafinançament que pateix el País Valencià condiciona greument el nostre autogovern. Aquest també n’és un fet indiscutible ací a casa nostra però també a l’estat espanyol. No obstant això, uns i altres eviten posar-li solució. La recent entrevista entre el president del govern espanyol Pedro Sánchez amb el president del PP Alberto Nuñez Feijoo en què, segons els mitjans de comunicació, han decidit deixar la reforma del finançament per a la següent legislatura, és una notícia molt dolenta per a les valencianes i valencians.
No era això el que esperàvem, o potser sí. No és una novetat que no es complesquen el terminis, les paraules donades o els acords quan es tracta d’acabar amb un espoli fiscal secular. Algunes veus ho van advertir, no ara, a propòsit d’aquestes desencertades declaracions, ho diuen des de fa temps. La Crida pel Finançament ho ha estat advertint, en solitari, des de fa anys, des de la seua pròpia creació, en què he tingut la sort de participar i ser un dels seus portaveus. No li han fet cas quan apostava per una estratègia diferent a la que des de les institucions i els “agents socials”, s’imposava. “No tocava”, “no era el moment”, deien algunes veus, per organitzar una resposta des de la base, de manera inclusiva i plural, sense exclusions ni vetos, per construir un potent moviment cívic que impulsara la mobilització i obligués el govern espanyol a negociar. No tocava. I ara, què toca?.
Segurament, per les institucions i entitats del “no toca” cal resignar-se davant la preocupant situació que travessa la societat valenciana. Als efectes de l’infrafinançament, l’espoli i el deute històric s’hi sumen els efectes de la crisi de 2008, la pandèmia i, ara, la guerra a Ucraïna, cosa que complica la situació que travessen les treballadores i treballadors i els sectors socials més vulnerables, incloent-hi les petites i mitjanes empreses. Mentrestant, els altres, les elits i els rics i les grans empreses continuen fent negoci a costa de la majoria de la població, també en temps de crisi, pandèmia i guerra.
Per nosaltres, els del “sí que toca”, fer País és preocupar-se de garantir els drets i les prestacions, de millorar les condicions de vida de la població valenciana que han empitjorat en aquests anys; no ho dic jo, ho diuen molts dels informes i estudis que s’hi publiquen i que, ara, porta camí d’anar a pitjor si no es posen mesures reals per a impedir-ho. Estic convençut que sense l’escut social i les mesures anticrisi del govern espanyol i la Generalitat la situació seria pitjor encara. No tinc cap dubte. Això és així. També estic convençut que es podia i s’havia d’haver anat més enllà i haver aprofitat la situació per capgirar la vella normalitat i avançar envers la transformació social que requeria i requereix el moment actual.
Tanmateix, ara, els governs han d’actuar decididament davant uns preus sense control que agreugen la situació de la nostra economia. La pèrdua de poder adquisitiu de les treballadores i treballadors, en actiu o en situació d’atur, i dels pensionistes, cal atacar-la amb urgència i decisió. Les mesures aprovades abans que Rússia envaïra Ucraïna eren, en alguns casos, qüestionables i han suposat la consolidació de velles reformes i velles polítiques, això sí, amb algunes mesures innovadores i positives, no es pot negar, però s’han mostrat del tot insuficients i, ara, amb la nova situació, cal garantir que la classe treballadora no torne a perdre ni drets ni poder adquisitiu. Ara toca.
El 25 d’Abril és una bona data, com el 29 de juny, l’1 de juliol o el 9 d’octubre, per reivindicar els drets nacionals del poble valencià. Enguany, però, caldrà fer balanç dels 40 anys d’Estatut d’Autonomia per a, tal vegada, reiniciar el procés i anar més enllà. Toca resoldre situacions com l’infrafinançament, el dret civil valencià i els efectes de la crisi actual; no obstant això, en res avançarem si no posem les bases per a consolidar i impulsar el nostre autogovern, desplegar les competències en tots els àmbits i assumir-ne de noves per continuar construint el nostre futur com a poble, per continuar fent país durant molts anys més i per construir eixa societat més justa, més lliure i més igualitària que la majoria de la nostra societat desitja.
