Quina polseguera que s’ha alçat per les declaracions de Iglesias sobre els”exiliats! Segons el diccionari l’ exili és l’expatriació voluntària, o forçosa, especialment per motius polítics. Doncs d’entrada, hi ha situacions que poden tindre de comú compartir el concepte, hi ha, però diferencies notables o classes d’exili o exiliats. Alfonso XIII se’n va anar a l’exili, però, en tren còmodament , amb recursos i va restar a fora vivint sense dificultats, Goya també fou un exiliat, amb menys luxes, però, visqué sense excessives dificultats econòmiques.
Allò que ha generat l’aldarull ha estat certa equiparació, deduïda de les paraules del Vice President, amb l’exili que es produí al final de la nostra guerra civil. Certament, no es pot equipar l’exili del Ex President Puigdemont i els seus col·laboradors amb el dels exiliats republicans. La polèmica, en alguns casos ha servir per donar motius als enemics de Iglesias, en especial a aquells que no el volen al govern central. Igualment ha ferit la sensibilitat de la gent afectada per l’exili de milers de ciutadans que fugien de Franco, el qual com recordem es feu en unes condicions duríssimes.
Durant els anys seixanta del passat segle, en vaig encarregar de connectar i conèixer a una part del exili a França i Gran Bretanya. Alguns d’ells era polítics que havien tingut alguna cosa a veure amb el país Valencià o Catalunya : Batista i Rica, Josep Massot, Angelí Castanyer, Jordi Arquer, Jorge Munís, Viusà, Josep Pallach, Wilebaldo Solano, Josep Buiria,…Vaig estar a casa d’alguns, de primera mà en contaren contarem les aventures per arribar, i sobre tot, els patiments per sobreviure fora del teu país i passar altra guerra com fou la de 1939-45. Patiren molt, i una gran majoria van viure més que modestament. No és el cas de Puigdemont.
Va haver valencians i valencianes que abandonaren el país i s’ en van anar al exili, de tot va haver-hi. Per la majoria gent la vida fou dura, per altres, les coses anirien millor, així, a Mèxic, posem per cas, els mestres van continuar la seua tasca i van jugar un paper important en la reforma educativa. Hi ha alguns noms de valencians i valencianes notables d’ eixe exili: Renau, Manuela Ballester, Guillermina Medrano, Juli Just, Pepe Martinez, Juan Gil Albert,José Gaos, Jose Royo, Alejandra Soler…entre aquest grup tenim el cas de Julian Gorkín, nascut a Benifairò de les Valls al Gener de 1901, fa cent anys, va sobreviure a la persecució del KGB soviètic acusat de ser trotskista i falangista, quines coses van passar!, condemnat i empresonat a Barcelona aconseguiria fugir abans de l’entrada del franquistes, els quals l’ haurien condemnat de nou per comunista; al exili fou propagandista i activista, participant al “Contuberni de Munich”, acabà com afiliat del PSOE .
Un polèmica no exempta de confusió, puix, tot i malgrat la poca fortuna de les paraules de Iglesias, que en ocasions no encerta, la majoria de critiques que he conegut s’han fet des del espanyolisme, així de nou hem escoltat allò de que els exiliats del “Proces” no son exiliats sinó “fugitius” de la justícia. Doncs, aquesta és la qüestió : quina justícia, la d’ un tribunal que ha actuat des de la ideologia ?
